Sempre fardo de que tinc set llibres escrits, com si fos un paio important amb ulleres de pasta i panxa, que viu de les editorials. La part abdominal és veritat, les altres dues no. He entrat a una llibreria de Reus i al costat del meu llibre «Els 155 Manaments del Moisès» n’hi ha un que parla de l’Scalextric. Ostres! Veig que ésd’un amic d’infància que jo em pensava que només jugat a pilota i a moure el comandament, no el de l’Scalextric, no, aquell per al que els adolescents no necessiten manual d’instruccions.
Aquest que veieu al meu costat és el Dani. Com que no veus ningú? L’entrevistat d’aquí a la dreta! El Dani Caballero forma part d’un passat de la meva vida a Reus, de quan érem una colla que corria amb equips d’Scalextric, tècnicament anomenat Slot. Sí, amics, abans de provar BMW i Nissan elèctrics i fer córrer tinta, havia competit amb cotxets elèctrics sobre pistes elèctriques. Com el ministre Ábalos amb l’AVE. La diferència és que aquells vehicles tenien set centímetres d’eslora. Ja ho sé, soc un covard, m’hauria d’haver atrevit a ser pilot de veritat. Però, a banda del valor, que «se le supone», hauria necessitat diners; i a la meva família en teníem encara menys que a la caixa de les pensions. Mai millor dit, perquè regentàvem una fonda. Llavors érem uns adolescents darrere del Francesc Xavier Sanz, que ens dirigia a tots, muntant i desmuntant pistes pels puestos. Ara, 40 anys després, veig que el Dani, el Sisco i el Gomis segueixen enamorats d’aquells tresors en miniatura.La vida és un joc i jo celebro tenir amics valents que es juguen la vida, perquè editar un llibre ara és tenir més valentia que ser pilot... i cec.