Senyores, senyors, us anuncio que he fet 60 anys. Ara m’agradaria que tots exclaméssiu: «Doncs no ho sembla!», «Que bé que es manté». Molt bé, gràcies. Si als trenta tens una crisi, i beus per oblidar que els has complert, als seixanta ja t’has d’injectar heroïna per aixecar el cap. Ahir, després de la celebració (petita, per no alterar la diabetis tipus dos i la prostatitis tipus u) vaig recordar que fan descomptes i gratuïtats diverses per gent de la meva edat. Així que vaig entrar a internet a mirar tot el que pots fer quan ets un becari de vell. Em va sortir un «Error 404!». Això ja em va donar una pista del que serà la meva vida a partir d’ara.
A aquesta edat, es produeix un fenomen curiós, un amic teu que està ja situat a la crisi dels 70, et diu que ets un crio, mentre el veí de 44 anys et mira el pit com per saber on ha de posar les mans quan t’hagi de fer massatge cardiorespiratori després que pugis les escales de casa.
Però jo he volgut mirar la part bona: aconseguir descomptes i, sorpresa, encara no hi arribo... quasi tots són per quan ja tinguis 65 anys. I si tires enrere, el carnet Jove, ja està més lluny que la independència. Quan entro a algun museu amb el carnet d’estudiant de la URV la persona de la taquilla acostuma a mirar-me com si fos un trist estafador que ha agafat el carnet de la seva neboda i li ha enganxat la seva foto. «Què fastigós, per quatre euros!» sento a la meva esquena. Sort que encara queda gent de 80 anys que arriba a Papa, president del Govern o director de Televisió Espanyola, m’animo i penso que un dia em trucarà el Ricomà i em demanarà si vull ser alcalde. Jo li preguntaré si a l’alcaldia hi ha heroïna.