La taca

A la plaça Abat Oliba de Reus hi trobareu un mural reivindicatiu del memorial democràtic que fa uns dies uns vàndals indocumentats van intentar sabotejar amb unes taques de pintura negra. La representació d’aquest homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i del règim franquista torna a lluir perquè la dotzena d’entitats ciutadanes promotores han tingut i tindran cura de la seva conservació. Des del 2007, amb l’aprovació primer de la Llei de Memòria Històrica impulsada pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero i la posterior creació per part de la Generalitat de la institució pública Memorial Democràtic de Catalunya, la bona gent de Catalunya i Espanya intenta omplir el forat negre generat per l’anomenada Transició –deixar enrere la dictadura franquista i recuperar un règim democràtic–. Val a dir que fins ara hi ha hagut més bona voluntat i actes simbòlics que no pas resultats efectius. Costa conèixer i reconèixer el que va passar entre els anys 30 i els 70 del segle passat. A diferència d’altres països que també van patir una cruel dictadura, però s’han donat unes regles del joc per evitar que es torni a repetir, Espanya té una mena de bloqueig mental liderat per una minoria d’aliances econòmiques i polítiques que no en volen sentir parlar de revisar la història. «Me he equivocado. Lo siento mucho. No volverá a ocurrir». Aquesta patètica declaració de l’ara rei emèrit Joan Carles I, i el que s’ha sabut posteriorment a la cacera de Botswana, és il·lustratiu d’aquesta estratègia d’amnèsia tàctica promoguda per poders fàctics tardofranquistes. Una manera de ser i de fer que ha tingut la complicitat de grups mediàtics per facilitar la imposició d’un relat falsejat de la història dels últims vuitanta anys. És una taca que pateix l’actual règim de monarquia parlamentària i que la tintoreria dels diferents governs sorgits de les eleccions generals des del 1977 no han estat capaços de netejar. El passat 15 de gener va fer vuitanta-dos anys de l’entrada de les tropes franquistes a Reus. El 15 de juny en farà 44 de l’entrada de les paperetes a les urnes que van permetre la recuperació de la democràcia. El mural de la plaça Abat Oliba ens proposa recuperar la memòria. «Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat» és una reflexió antiga que va popularitzar el cantant Raimon. Per decidir on volem anar hem de saber d’on venim. Per valorar el que tenim hem de saber el que hem perdut. El recordatori del mural l’entenc com una invitació a saber per poder ser millors. Evitar els errors del final de la Segona República i del règim franquista sembla una bona empresa per a la bona gent que creu en les persones i en la democràcia. Diguin el que diguin els de brotxa nocturna clandestina o de la diürna de guant blanc.