Torna Catalunya

Ara fa deu anys una sèrie de dirigents independentistes van iniciar el que van batejar com «el procés» que, bàsicament, consistia en prometre un «full de ruta» que ens havia de portar cap a Ítaca (Artur Mas, dixit). Tot seria fenomenal i meravellós, ens asseguraven. En un acte sense precedents al món occidental aquests dirigents tan intel·ligents i sensats van presentar-se a les eleccions de 2015 assegurant que disposaven d’un «pla secret de jugades mestre» que tenia una durada exacte de 18 mesos i d’on, com per art de màgia (alehop!), sortirien reconeixements internacionals i estructures d’Estat que estaven «garantits» (a l’hora de la veritat no van aparèixer per enlloc). Qui s’atrevís a posar en dubte aquest dogma de fe era immediatament acusat de «traïdor i botifler». I per al nacionalisme identitari d’ERC i dels incondicionals del senyor Puigdemont el gran enemic, el rival a batre, era, és i serà el PSC, el socialisme democràtic, que mai ha jugat –com ells han fet- a dividir Catalunya entre «bons i mals catalans», entre «patriotes i botiflers».

Doncs bé, deu anys després la societat catalana ha perdut tots els consensos que s’havien construït durant les darreres dècades, té uns serveis públics socials, sanitaris i educatius (competència tots de la Generalitat) pitjors dels que teníem el 2010, s’ha accentuat el desprestigi internacional de les institucions d’autogovern i la ciutadania es troba immersa en una mena de sensació barreja de decadència, pessimisme en relació al futur, estrès i frustració (sobretot per part d’aquells que creien que tot formava part del pla secret de les jugades mestre del senyor Puigdemont).

Tot i el balanç desastrós el més lamentable del nacionalisme independentista actual és haver procedit a la ruptura del catalanisme. «Som un sol poble», aquesta era la divisa del catalanisme de tota la vida. Doncs ja no, gràcies al procés independentista ara tenim Catalunya dividida en dues meitats irreconciliables que es donen l’esquena mútuament. «Dos Cataluñas», és el títol de la sèrie de Netflix que parla del procés. Desastre. Sí, desastre, perquè una Catalunya dividida és una Catalunya perdedora.

A tot això cal sumar-hi els efectes d’una pandèmia global que ha sacsejat al món i que, aquí a casa nostra, s’ha trobat amb un president de la Generalitat com el senyor Torra entretingut en escriure cartes al president de Kosovo i en jugar a penjar i despenjar pancartes del Palau de la Generalitat. En fi...

Bé, aquest és l’escenari que tenim ara. I què proposen els líders independentistes per aquests propers quatre anys? Més del mateix, que hem de seguir per la via de la confrontació, la desobediència, la unilateralitat, els talls de carreteres, el bloqueig de les vies ferroviàries, etc, etc esperant a què arribi la intervenció internacional que farà un tomb radical a la situació i que obligarà al president Pedro Sánchez a fer no-se-què. És a dir, que condemnen als seus seguidors i al conjunt de Catalunya a viure en una realitat de derrota permanent perquè ni hi ha hagut, ni hi ha, ni hi haurà cap intervenció internacional, bàsicament perquè tant la Unió Europea com les Nacions Unides reconeixen Espanya com una democràcia plena (amb totes les coses que hi ha per millorar, que n’hi ha moltes.)

O sigui, estem condemnats a viure in eternum en la via morta i fracassada del procés? No, ara tenim l’oportunitat real de passar pàgina i de recuperar aquesta Catalunya de tots i de totes de la que ens sentíem, amb raó, tan orgullosos. Salvador Illa ho ha dit d’una forma molt clara: som un país de més de 7’5 milions de catalans i catalanes, no de menys de dos milions (però tampoc d’esquenes a aquests menys de dos milions).

Estem farts, com tu, de divisions i de la gent que tant des de l’independentisme com des de la dreta acusa de traïdors als que no pensen com ells. Volem recuperar la Catalunya gran, líder a Espanya i a Europa en benestar social i progrés. La que era un model pel seu caràcter emprenedor, cívic i profundament europeista, en totes les accepcions del terme. Ens és igual la llengua en la que parles, el que hagis votat en el passat o la simbologia nacional que t’identifica. Tots i totes som catalans i catalanes, ens mereixem la millor sanitat pública del món (per exemple) i un Govern a la Generalitat que no distingeixi entre catalans de primera i de segona. Els carrers són de tots, no de cap grup ideològic concret, igual com les institucions d’autogovern que han de treballar per al benestar del conjunt del poble de Catalunya, sense distincions ni exclusions.

I per això us demanem la confiança en el PSC i en la candidatura liderada per Salvador Illa, perquè volem recuperar un país de tots, sense divisions, i amb uns serveis públics de la màxima qualitat, d’excel•lència. Creieu-me, és possible. Ara ho tenim a tocar i si anem tots i totes a votar el canvi s’aconseguirà i tothom en sortirà guanyant. Sí, torna l’esperança. Torna Catalunya. Illa president.