Tu fa dos mesos que no surts de casa. Si ve la pesada de la veïna a demanar alguna cosa, li fas l'«hipocrit» huracanat del «Pepepótamo» (gag pels que ja tenen panxa). Llavors sents el timbre a la porta i el primer que penses és que deu ser el pesat del comptador del gas o un testimoni de Jehovà que et portarà directament a parlar amb Jehovà. Avui no toca que vingui el repartidor de l'Amazon, que sempre, cagat, t'entrega el sobre estirant els braços com l'Inspector Gadget. «Guàrdia Urbana, obri». Després de tocar la pera durant dos anys a la nostra policia més propera, havia arribat el moment d'anar a veure Jehovà sense testimonis. Aquell home, mig ofegat de pujar escales, em comunica que he tingut l'honor de ser elegit president. Osti, tu, quina alegria! Tota la vida esperant que em truquessin d'algun partit per fer de polític, ara arribo la glòria sense primàries, ni secundària. Quasi ploro... I, després de veure el paperet, sense el quasi. President de mesa electoral per al 14 de febrer, el dia dels enamorats... de les UCI. I ja, per malmetre encara més la meva autoestima, havia de ser un trist suplent, un Aragonès qualsevol.
La veritat és que fins aquell moment, ja els informatius em cansen de vacunes, Rt, Rx, GTI i indicacions que canvien més que un semàfor. Però, ha estat rebre aquesta convocatòria, que ara m'empasso el que diuen els experts, amb més passió que si tornés a veure la Lola Flores a un anunci dient allò de què cada espanyol li doni una pesseta. Amics, dormo amb una CPAP, tinc sobrepès, 60 anys i prostatitis aguda. El dia de les eleccions, cap a quina hora trucaran a l'Ambulància per fer-me un tombet per Tarragona?