Al llarg de la meva carrera professional sense carrera, he intentat de totes les maneres possibles, inclosos el suborn i el piloteig més baix, arribar a ser director d'un mitjà. Com que no ho vaig aconseguir, vaig tenir una gran idea: crear el meu propi mitjà de comunicació i, com suggerien els d'Ikea, muntar la meva pròpia república independent a casa. Tot seguit, cap a Linkedin a posar que era director. Quan la dona ho va veure em va disparar «Quina mania tens en ser un directiu! No veus que no serveixes...». I allà, assegut a la meva poltrona de director, vaig pensar que, efectivament, si el càrrec no va amb una nòmina de 4.000 euros, de poc serveix.... Ep! Fins ahir. Deixeu de llegir i beveu una mica de cafè perquè el que ve ara és més fort que si fessin ministre Billy Elliot.
Els fidels ja saben que vaig ser cridat a seure a la banqueta de president de mesa electoral. Ara, llegiu atentament el que diu el BOE sobre les excuses per no anar a l'escorxador: «La condición de estar ingresado en un hospital psiquiàtrico»... no, no és aquesta, m'he equivocat. Perdoneu. Ara sí, faig un copi/pegui del BOE: «3.º Los directores de medios de comunicación de información general y los jefes de los servicios informativos que deban cubrir la jornada electoral». Sentiu un cor celestial cantant l'Al·leluia de Haendel? No? Bé, deu ser el meu cap. Doncs amb aquesta fulla oficial que altres utilitzen per a un fi menys honrós, jo vaig anar ahir a la Junta Electoral de Zona, on em van atendre de forma exquisida. I he tornat a casa amb el document que em deslliura d'anar a l'UCI i li he refregat per la cara a la dona, juntament amb la meva targeta de «director».