Hi havia una vegada un país on els habitants vivien de cultivar patates. El rei no anava bé de ventre i el metge li va recomanar prendre molts kiwis. Així que va fer un reial decret ordenant que s'arrenquessin totes les patates i es plantessin kiwis. Un jove i valent pagès va anar a dir-li al rei que els ciutadans no estaven disposats a deixar de cultivar patates, ja que hi tenien dret. Però el monarca va respondre que estava escrit a la llei -que ell i Déu havien aprovat- i que, per tant, havien d'obeir. A continuació, va ordenar empresonar aquell jove i va cridar: «Les patates no existeixen!».
Però els ciutadans continuaven fent protestes per no voler plantar kiwis. Llavors dos homes valents van tornar a anar a veure el rei per dir-li que els costums d'un poble també són una llei, una llei natural. El rei els va perseguir i van haver de marxar del país. Des del seu tro va cridar: «Que les patates no existeixeeen, idiotes!». Però els pagesos continuaven reivindicant la seva tradició. Enfadat, el monarca va enviar una companyia militar armats amb porres per pegar als pagesos que no volien conrear kiwis. I va anunciar que ja no volia sentir parlar més del tema, perquè n'estava cansat. Mil pagesos van tornar a manifestar-se a les portes del castell. Tots van ser detinguts i jutjats per desobeir. Llavors van arribar un milió de pagesos més a les portes del palau. El rei va ficar-se sota el llit i es va tapar les orelles. En veure el problema, el seu conseller li va proposar que si negociava amb ells, segur que acceptarien dedicar una part dels conreus als kiwis. El rei va ordenar que executessin el conseller i va tornar a cridar: «Les patates no existeixeeen!».