Tarrakuna, rica per les restes de palaus i monuments romans

A final d'any aparegueren dues notícies sobre el Port de Tarragona. Una de l'acabat de restaurar rellotge del Port que aquest any complirà cent anys, afegint que apareixerà en un cupó de l'Once i l'altra l'anunci el Pla de Ports anomenat Horitzó 2030 que abastarà tota la franja del litoral català. El del rellotge em complau perquè és un monument lligat als records feliços de la meva infantesa, i ja era hora. El del Pla, que inclou el Port, li veig l'horitzó massa llarg per centrar-se en el servei als ciutadans. Ho veig com aquell que el Cap d'Any pensa «l'any vinent aniré al gimnàs», s'apunta i, anant llarg dura una setmana. Benintencionat, però arriba tard i lluny, i per això és de servei als ciutadans, perquè si exceptuem el front del Serrallo, que s'ho mereixia després llargs anys i anys d'abandó suportant el tràfic de tots els camions de servei al port, la ciutadania vivia sentint-se en un context d'insolidaritat al costat de la potència del Port.

Al meu darrer article esmentava l'època romana quan el port caminava en avinença estreta comercial i ciutadana amb Tarraco. El desenvolupament d'ambdós durant la història ha viscut trepidants successos que es podrien tallar amb ganivet. Per explicar tot això sem fa tan llarg que caldrà parar taula i començar a tastar-ho.

Començaré per la fi definitiva de la dominació romana cap a l'any 470 després de Crist. Ciutat i port sofriren d'onades bàrbares quan els visigots d'Euric ocuparen el que quedava. Després els musulmans en arribar i establir-se cap a l'any set-cents, van considerar Tarrakuna rica per les restes de palaus i monuments romans, quedant-se gairebé quatre-cents anys. Pel que fa al port suposo que utilitzaren i milloraren les restes del petit braç romà, que penso que començava a l'actual plaça dels Carros i tancava la dàrsena en direcció a l'actual Tinglado núm. 2 acabant la longitud davant del Serrallo. Aquells àrabs l'any 843, temps d'Abderraman II, van construir una drassana on produïren moltes naus de guerra, i sota el domini del Valí musulmà de Zaragoza, iniciaren el comerç conjunt port i ciutat enviant naus amb productes de les nostres contrades cap a l'Àfrica i l'orient.

No he tret trobat gaires fets massa sucosos dels moros sobre el port, per tant a llarg termini tot canvia l'any 1089 quan el Bisbe de Vic va rebre permís del Papa per ocupar Tarragona, que després, en ser reconquerida per Ramón Berenguer III la va obsequiar l'arquebisbe Oleguer. Manoi, actituds que semblen no tenir cap ni centener, apa, tot cap a l'església. Eren així els temps quan els primers repobladors van respectar el port i l'estructura urbana que quedava de l'època musulmana. Encara que patint la impracticable infraestructura hidràulica sempre peculiar de la ciutat, llavors el camp gràcies al Rec Major que desguassava al riu, ja Francolí. Res més del port, cop d'ull cap al 1224 quan se'n parla d'un lleuger comerç a la ciutat per mitjà d'una barriada pesquera portuària (encara no era el Serrallo) i la conjuntura primera del port, però amb dualitat al de Salou, que ens porta primers indicis d'activitat portuària comercial amb Gènova, Andalusia i l'Àfrica propera. Quatre anys després el port es va lluir, quan el comitè de galeres de Tarragona Pere Martell, un personatge de quaranta-set anys, aconseguí mitjançant un banquet a la Casa Canals de Guillem de Çagranata, animar a Jaume I per intentar amb èxit la conquesta de Mallorca. Fou un espectacle la immensitat de veles blanques sortides dels ports de Tarragona i Salou. Malgrat tot caldrà un compàs d'espera d'anys perquè el Port obtingui el privilegi de càrrega de comerç en categoria, com es deia llavors, a perpetuïtat.

Temps aquells que, a contracor i desgrat, els pròcers de la demarcació i propietaris de castells havien de retre homenatge i servitud a l'arquebisbe, que havia rebut el donatiu de la ciutat i el port. També els parcers, comerciants i pescadors devien oferir-li la part dels fruits del mar i la terra. Sí noi, així va resultar que aquell segle l'església de Tarragona era la més rica de la regió. Clar, s'ha d'entendre que estava justificat, perquè el Bisbe Bernat Tort aconseguí el seu ideal: començar la construcció de la Catedral aquell l'any 1176 i calia emprar tots els diners i temps a fi i efecte d'aquell procés que va durar més de dos segles.

Esdevenia el port lligat a una Tarragona de 3000 animes que fins als darrers anys del segle XV no obtingué l'autorització de Ferran el Catòlic per a la construcció el moll, monarca que després ens tornà a visitar amb la seva esposa, portant-nos l'esperada notícia de la prohibició del comerç portuari de Salou que ens afectava. He d'esborrar el següent segle amb rapidesa descartant els freqüents brots de pesta negra i calamitats com la guerra de Joan d'Aragó contra la Generalitat que afectaven també al Port, com el latent perill que ens ataquessin les naus franceses i venecianes, per això calia construir una Torre ordenada per l'arquitecte Pere de Cardona i reforçar fortificacions, nous baluards al port i reconstruir la muralla des del Francolí per tot el litoral fins a l'Arrabassada, vigilada per cinquanta guàrdies armats. Aquesta combinació de factors no impediren l'any 1531 la sortida al Seguici Popular dels Cavallets, la Cucafera i el Drac. Tanmateix trobo que cinquanta anys després, aquell Dijous Sant se celebrà la primera processó de Setmana Santa. De més a més el Cardenal Cervantes institueix la Universitat de Tarragona i com havíem fet bondat s'enllesteix el nou Hospital de Santa Tecla a la Rambla Vella.

El destí del port com el de la ciutat al segle XVII va ser sofrir les conseqüències de dues guerres, Segadors i Successió, esdeveniments que els va deixar desballestats. La situació va coincidir amb l'increment comercial marítim de Reus que exportava els seus productes per mitjà de la platja de Salou. Era anar de corcoll fins que el 1790 el gran Ruiz d'Apodaca va ser l'encarregat de la rehabilitació del port i la construcció un nou dic de tres-cents metres seguit d'un any després que Joan Smith aconseguí gairebé cinc-cents presidiaris per a la construcció. Tot això suportant la protesta dels poders de Reus i eclesiàstics, els primers per la qüestió comercial i els altres temorosos per l'increment de nouvinguts que ens portarien altres religions o idees revolucionàries.

La intervenció del Bisbe Santiàn i l'arquebisbe Armanyà aconseguiren aplacar la situació. Com heu pogut llegir ha quedat ben palesa la coincidència i justificació de molts noms de carrers de la ciutat.