Com que no soc pare, el més semblant a què entri la felicitat a casa és quan entra un pernil per la porta. Un trist articulista com jo no pot comprar un «pata negra», més aviat me les veig negres per a comprar una pota, sigui del color que sigui. Així que vaig anar al Bon Àrea i vaig mirar tots els pernils que penjaven amb cara trista. En vaig adoptar un, molt simpàtic i afectuós, i ens en vam anar juntets cap a casa. Caminava amb aquell estoig tan maco que et donen quan el compres i que sembla la funda d'un violí, quan em vaig creuar amb alguns polítics que feien campanya. L'Alejandro em va saludar i li vaig ensenyar tot cofoi el que havia comprat. Em va mirar als ulls molt seriós i va dir: «espero que sigui ibèric, molt ibèric». La Carla, la dels animals de l'Ajuntament, em va dir que ella també té una funda semblant i que treu el violí cada vegada que els pregunten per l'independentisme. Quan li vaig dir que era la pota d'un porc, no sé què va cridar sobre el franquisme perquè jo ja corria a fer-li la pilota al Pau Ricomà. Li vaig preguntar per aquesta mania que tenen d'eixamplar la base, si ja tenim un aeroport amb avions de Ryanair. Això sí, em fa l'efecte que aviat tornarà a ser base militar si no acabem de una vegada amb el «tema». L'alcalde es va interessar per la raça del pernil, per si era Duroc. Li vaig respondre que si era del Bon Àrea, segurament seria de Lleida. Ell va fer l'acudit dolent de «Duroc i Lleida» i jo vaig seguir caminant per si em feia la competència com a humorista. Finalment, em vaig trobar el Carrizosa, a ell no li importava la procedència del pernil, que el que volia és que en tallés una mica per fer-li passar la gana.