Els periodistes de successos hem vist moltes misèries a la societat, però mai ens ha tocat... excepte alguna punyalada per l'esquena a alguna redacció. I ens creiem immortals. Per això, una servidora quan té un mínim símptoma de malaltia, es pensa que ja ha de trucar al bisbe de Múrcia perquè li doni l'extrema unció. Ei, però vacunat, que un vol passar a l'altre món amb una PCR negativa. Però, un dia de nostro Senyor del 2007 vaig conèixer la desgràcia en sortir d'un restaurant de Gràcia. Va ser a un bufet d'aquells rotllets de coloraines japonesos. I com que jo soc capaç de menjar-me'n una tona, així em va anar.
Vaig notar els mateixos símptomes que quan veig un debat electoral: mal de panxa. En passar per davant de l'Hospital del Sagrat Cor, vaig entrar a urgències pensant que em dirien «tiri's quatre pets i deixi de menjar com un jubilat a un càtering». Però no, una infermera que devia ser del CNI, perquè m'ho va mirar tot, tot i tot, va dir una frase que em va fer riure: «Vostè té diverticles al sigma». Li vaig preguntar si eren enquestadors de Sigma Dos, més que res per veure després el resultat a El Mundo. Però es veu que no, que per tenir resultats, calia anar pel recte... Vaig declinar molt amablement la invitació per fer-me una colonoscòpia i vaig marxar a divertir-me jo sol amb el meu sigma. Fins a aquesta setmana, que he tornat a visitar urgències amb el mateix mal. El metge m'ha preguntat si he fet seguiment de la diverticulitis en els últims tretze anys. Li he dit que faig un article divertit cada dia, per si això es pot considerar seguiment. M'ha mirat amb cara de «quin tros de friki» i m'ha engegat a prendre... antibiòtics.