Jo dec fer cara de porter perquè tothom que ve al meu bloc a vendre merdes i deixar publicitat de les eleccions turques pica al meu pis. Ja m'he acostumat a no aixecar-me quan sento tocar tots els timbres o algú que diu en un perfecte rus «Pegdoni, sóc el cagtewro». Diria que per entrar a Correus no cal el nivell B1 de Kurd. Llavors, la dona, que és com un gos -en el sentit que té l'habilitat de saber pels microsegons que sona el timbre qui molesta- diu allò de: «No obris, és correu comercial». Fi de la primera part. Si no heu votat encara, aneu-hi, no hi haurà ningú, però avui és més segur.
Es dona la circumstància que vaig demanar un document per poder saltar de comarca en comarca, com un fugitiu. Com que totes les oficines d'administració estan tancades per confinament, em van dir: «Mira, et deixo el document a la taula del conserge, al primer calaix. L'únic problema és que hauràs de trucar a algun veí per demanar-li que t'obri la porta». Així va ser, vaig deixar la moto en un lloc que em podien multar -sempre els hi poso fàcil a la Urbana- i vaig anar a l'edifici en qüestió. Vaig picar a tots els timbres. Res. Llavors em vaig adonar que era una finca plena d'oficines comercials d'advocats, gestors, APIS i fauna semblant. Per tant, en tot l'edifici no hi havia ni el Sant Pare. Bé, ell sí, perquè vaig veure una placa que deia: Jordi Pujol, herències i presentació de pliques. Veient que no responia ningú, vaig entrar a un Spar proper i vaig comprar tres donuts, esperant que sortís algun veí. Però, quan tenia la boca plena de dònut, vaig fer un bot: «¿Diga?». «Pegdoni, sóc el cagtewro, podria obrir».