La normalització de la mort

Una de les conseqüències més emblemàtiques de la pandèmia la constitueix el gran nombre de morts, cosa que va íntimament lligada a la mateixa crisi sanitària, malgrat tot, sembla que ho hem assumit estoicament, fent un exercici de comprensió social sense valorar el que suposen milers de finats, que prop de la impotència, es van produint dia a dia, assumint-se el tema de manera natural, per una societat cada cop més confusa i passota, en un model de convivència nou, al que costa molt adaptar-se.

Segurament una altra variable a valorar en el moment que vivim, és que tot es manifesta en uns «números», oblidant repetidament que darrere d'això tenim noms, cognoms, i famílies que es veuen atacades en allò que més estimen; les noves que repetidament surten als mitjans de comunicació, sembla que es concreten en unes referències alienes a la majoria de ciutadania, que inclús, s'ha autoconvençut que el que succeeix no va amb ells, cosa que a més queda ratificada en les repetides «sordeses socials» respecte dels crits de responsabilitat que són obviats per una minoria irresponsable, però que ens posa en perill a tots.

No crec que la solució del tema, que esperem que vegi la llum com més aviat millor, ens torni a una dinàmica objectiva on la situació crítica s'ha portat per endavant a milers de persones que, fins fa poc, no tenien cap percepció de perill imminent, i l'efecte viral els ha apartat del nostre món, ja sé que ara no és el moment de buscar responsables, però sí que el que hauria de ser primordial, és fixar estratègies de futur, sent també agraït començar a analitzar quins han estat els errors comesos i com es dissenya un futur amb garanties que pugui deixar de costat el model d'improvisació que hem tingut de viure des del desconeixement absolut cap a un problema insuportable que ens ha deixat una empremta altament negativa per un món, encara més precari del que podríem sospitar, en el moment on quelcom podríem pensar que els avanços conquerits ens apropaven a la «divinitat humana» i que la situació produïda ha deixat a tothom al seu lloc.

Segurament la impotència dels que s'han vist sotmesos a pagar un sacrifici familiar inacceptable, tenen tota la raó a l'hora de reclamar les responsabilitats que calguin, però també com societat som tots culpables d'una generalització de la mort, com un fet més del nostre viure, pensant, des d'un individualisme inacceptable, que «mentre no ens toqui el problema no és nostre». Crec que els temps que venen, amb canvis insospitats, de manera especial en la nostra manera de viure, ens permetran ser més conscients del que està passant, i del que som actors directes, ens agradi o no, i no val, des de cap visió, acceptar el problema estoicament sense aprofundir en una prevenció per un demà difícil i cada cop més enrevessat.

També el vessant polític, amb declaracions interessades, en funció de la dinàmica electoral particular, crec que hauria de deixar-se de costat, per qui ens representen, a no ser que s'estigui a favor d'un «caos», on cada cop serà més complicat conèixer qui realment guanya les eleccions i qui en la pràctica pot governar des de suposats suports, a banda dels purament electorals.

El reconeixement als que ens han deixat no pot basar-se exclusivament en la dinàmica estadística, sinó que exigeix una resposta meditada i individualitzada per molta gent a l'hora de veure les mateixes conseqüències del succeït i del que encara pot passar, no fer-ho seria un deure pendent que mereix ser valorar en la seva justa mesura, si no volem veure'ns superats per una fatalitat que tot ho condiciona i que no té aturador.