Ara, política

Les catalanes i els catalans ja ens hem pronunciat. Ara toca als polítics demostrar que són capaços d'interpretar els resultats i de posar els interessos del país pel davant de les tàctiques partidistes. Les eleccions al Parlament ja s'han acabat i el mapa de la representació de la sobirania popular és un repte majúscul que posarà a prova la capacitat de diàleg i de generositat d'uns i altres. Si més no dels qui creuen que tots els punts de vista són respectables i defensables si assumeixen les regles del joc de la democràcia.

La participació ha estat la més baixa de la història recent del Parlament de Catalunya. No ha estat catastròfica –un 53,56 per cent–, però convida a reflexionar sobre les causes que no són només atribuïbles a la por per la pandèmia. La fatiga d'alguns electors pel panorama de tensió política permanent dels últims anys i l'enfadament i decepció per les dificultats de la Generalitat i el Parlament d'atendre les necessitats reals de la gent diversa d'aquest país també compten a l'hora d'anar o no a votar.

Però ara ja tenim una radiografia prou clara del que han expressat els catalans i les catalanes. Un pràctic empat en els tres primers llocs –PSC, ERC i JuntsxCat– amb victòria mínima socialista, opció republicana a la presidència, la clau de tomb a les mans dels hereus renovats de l'antic univers convergent i el botó per formar un govern independentista que torna a estar en mans de les cupaires. Un panorama amb diversos models polítics que gravita sobre una realitat electoral incontestable que ha deixat clar que més del 50 per cent dels vots són favorables a l'autodeterminació que és podria ampliar si incloguéssim els qui defensen el dret a decidir.

S'obren dies de converses intenses per configurar l'elecció de president o presidenta i per apuntar els vímets que assegurin el govern i la governabilitat de Catalunya en uns moments de màxima urgència per gestionar la pandèmia i la crisi social i econòmica associades. Aquests dies veurem si el sentit comú dels electes supera respectuosament la lògica dels blocs i s'articula un mapa transversal de grans acords de país o bé si tornem a la dinàmica de confrontació permanent.

La primera opció és més delicada perquè comporta generositat i algunes renúncies, si més no temporals, però la segona ens condemnaria a perdre mesos, anys del necessari procés de reconstrucció social, econòmica i política de Catalunya.

El desballestament del centredreta a Catalunya amb les crisis de Ciutadans i del PP ha deixat pas franc a la ultradreta de Vox al Parlament. Poca broma. Són els qui en campanya van dir que els barris eren un problema perquè s'havien convertit en un femer multicultural. La reconstrucció de la qualitat democràtica també és una urgència de país que ha d'estar present a les negociacions del futur govern català i dels qui li donin suport.