Els perio-humoristes estem pensant a cada instant com treure punxa a les situacions quotidianes. Porto una llibreteta a la butxaca per apuntar qualsevol idea que em sorgeixi mentre vaig al tren o a un lavabo públic. Sí que és veritat que escriure mentre tens el berenar a la mà, ja de per si, és una situació còmica. Veieu? Idea: algú a Bahrain se't pixa a sobre perquè duu un tresor a les mans. Qui? No vull compartir pis amb el raper.
Un dia vaig pensar que podia treure idees còmiques del plenari municipal i no només de la lluita lliure de la Floria i l'home de Pau. Com que ja soc gran, em fa mandra anar al Circ de la Font, i si hi vaig en moto em multa la Urbana. (És el seu hobby). Però tenir-los a l'ordinador de casa és un plaer i, sovint, més entretingut que una peli dels germans Marx. Però és que el ple del divendres va durar nou hores! Només puc pensar en l'auto castració quan recordo el moment en què se'm va acudir la idea. Això sí, ja són com de la família. Em recorden aquella peli dels anys seixanta La família y uno más. Sí, home, la que sortia la Rambla quan estava viva. És fàcil identificar alguns personatges de la peli al ple. Tenim la Rafaela Aparicio, el Padrino, búfalo, que sempre crida allò de «mañaaana» i el Chencho, el petit de la nissaga que sempre va perdut. El Hitchcock no sortia a la peli del Closas, però sempre fa cameos, i la prota de Nascuda Lliure, una dona que sentia passió pels animals, també s'ha colat en aquesta versió. De Gregory Peck no he dit res perquè últimament el veig com apagadot. Personalment, m'agrada molt Toma el dinero y corre, però si en faig broma, em declararan persona non grata a la ciutat.