Article extret del meu diari personal: una Moleskine rosa amb un petit cadenat i un unicorn de purpurina que guardo dins una llauna que em va regalar Repsol. Ja veieu que us tinc confiança. El 1999 vaig oblidar aquella linotípia negra del Times per passar a treballar entre càmeres de televisió. No busqueu per internet per ridiculitzar-me, «destruhhhtore!». Un dels que mirava aquell programa on jo apareixia era el director del meu banc. Per qüestions del destí, les meves oficines bancàries sempre han estat a Mont-roig i al Vendrell. En una població petita els ingressos del narcotràfic quedaven més dissimulat. Quan el meu director veia que el meu saldo era més rojo que Anguita, em deia una frase que se m'ha quedat marcada: «Moisés, amb la fama no es paga la hipoteca». Aquí acaba la primera part. Aneu a pixar!
L'any que portem de monges de clausura, per a mi ha començat amb molta activitat. M'han trucat sis persones demanant els meus serveis. I vosaltres direu envejosos: el cabrit del Moisès perdrà els dits de fer factures. Doncs, no! M'ha trucat un semi-desconegut perquè li escrigui la introducció d'un llibre de relats. I he sentit la puta frase màgica: «Això ho fas tu en cinc minuts». Que, al final, són les tres de la matinada, et pengen dos «hilillos» de mocs, t'has pres vuit cafès i la introducció no surt. Després, dues persones per a fer xerrades. Cobres? No, em fan por les serps. Dos trucades més per presentar llibres, cinc estudiants que fan un treball sobre prostitució... M'ha trucat el director del banc: «Ja hi tornem?». «És que la gent em demana coses...» «Moisés, amb la fama no es paga la hipoteca». No, no, ni una canya.