El dit que assenyala la lluna

Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, el neci mira el dit. Aquest proverbi xinès atribuït a Confunci, va adquirir molta rellevància al maig del 68 francès.

El maig del 68, té l'origen en la consciència dels joves que més endavant no tindrien oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s'avingués amb les seves aptituds. On creien en l'existència d'unes estructures inadequades que farien que a la sortida de la Universitat només els esperés l'atur era la base del desencís.

El detonant va ser la intervenció de la policia, el divendres 3 de maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes, professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a Nanterre, després del tancament el 3 de març de la Universitat de la mateixa ciutat.

Segurament, tot i la diferència quant a mida i el detonant, podem trobar algunes semblances, més o menys properes, de l'actualitat amb aquest relat històric.

Tots podem estar d'acord en considerar intolerable la trencadissa de vidres del Palau de la Música així com d'aparadors de botigues, el pillatge i el robatori, obra de saquejadors i alteradors professionals. També, hom considera intolerable el fet que aquest cas ho ha detonat. Sens dubte, obra de saquejadors i alteradors professionals.

Dit això, la reflexió que s'ha de fer és més profunda. Recordo aquest proverbi xinès per poder posar-hi certa perspectiva i distància respecte a les imatges impactants i els fets ocorreguts.

La successió de crisis, 2010, 2020... ha fet empobrir la societat, i a cada bugada perdre un llençol al jovent de 25 cap avall. Això fa que, igual que al maig del 68, no vegin futur, o que aquest l'entenguin com a molt negre. També s'ajunta, ve de lluny, el record de l'1-O, la sentència dels presos, la repressió constant que ha viscut Catalunya, fruit d'unes evidents mancances democràtiques, ajuntant-s'hi ara, l'empresonament de Pablo Hasél amb una mostra clara de coerció de la llibertat d'expressió.

A mi no m'agrada ni la música ni les lletres de Hasél, però, un cop més, l'exemple del dit: és més greu una lletra ofensiva criticant la corrupció reial, o el rei objecte de la crítica que presumptament ha robat i viu, mai millor dit, com un rei, amb totes les despeses i capricis pagats a un país on hi ha un evident dèficit de drets humans bàsics.

Cal que repensem el sistema democràtic, repensant l'actuació policial, segurament, fent intervencions quirúrgiques contra els professionals, i no treure les porres i els foams a passejar contra el primer que es creui pel camí amb les mans aixecades, són actuacions que s'han de depurar. Perdre un ull és molt fotut, i ja hi ha massa gent que ho ha patit per diferents projectils policials. Cal que els Mossos siguin exemplars i que vagin contra qui han d'anar.

Cal, per altra banda, fer polítiques valentes, transformadores, posant la gent al centre, no a interessos empresarials, que no deixin a ningú enrere, cap col·lectiu, perquè només entre tots i totes, només comptant amb tothom podrem reconstruir el país.

Per això, cal que tots els partits s'esmercin a crear un govern. És moment de generositat i mirada àmplia, de fer un govern que permeti sortir d'aquesta temporalitat del govern en funcions per executar aquestes polítiques transformadores. Cal que JxC i CUP actuïn amb responsabilitat i voluntat de construir perquè el país ho necessita. És hora d'un govern fort, estable, lleial i compromès amb el moment greu i el país.