Avís als que em critiquen perquè sempre parlo de mi en aquest article: avui, també parlaré de mi. Au, deixeu ja el cafè i torneu a la feina!
Dilluns farà tres anys que m'aixeco cada dia del món, prenc un te i penso en com us entretindré. No és fàcil. Habitualment, quan un crea un «producte» ja sap com ha de ser, excepte jo i els que van organitzar la Catalunya post-DUI. Pròximament debatran al Parlament quin to han de tenir aquestes línies. Espero que durant el ple no entri cap guàrdia civil amb bigoti i pistola. Ja haureu descobert que no soc precisament un home que es miri amb tranquil·litat l'actualitat. Sovint «faltón», políticament incorrecte i d'insult fàcil. Però, s'ha convocat una manifestació a Barcelona a favor que escrigui acudits i em deixi de llençar merda cap a la policia i els polítics. Segons el CIS, hi ha un 51,5% dels que em llegeixen que m'esperonen perquè sigui càustic, que critiqui les injustícies i defensi vehementment els drets. Però, hi ha un 49,5% de la població a qui els agrada, simplement, llegir conya, acudits i que els faci riure. Cada matí, decideixo si he de ser còmic o periodista. Hi ha alguns dies que no sé ni qui soc, aquells dies soc dels Comuns.
D'aquí a tres dies es compliran tres anys que escric diàriament aquest raconet de la contra del Diari Més, excepte un dia que ho va escriure la dona. Aquell dia, l'article va tenir el doble de visites. Cabrits! Això em fa pensar dues coses: que el que voleu és riure i us és igual que els escrigui jo o la meva tieta Paqui. Així que si voleu riure, em dedicaré a narrar inofensives situacions quotidianes amb gràcia. Gràcia? Qui són els subnormals que dissabte van...