Cada dia vaig mirant la tele, sentint la ràdio i mirant el mòbil per veure quan em vacunaran. Que si els mestres, els presidiaris, els menors de cinquanta-cinc anys, els rossos, els que fan menys d'1,70, els que els agrada la música clàssica... Al final vacunaran abans a Franco que a mi.
Ja veureu com el dia que toqui que punxin als andalusos de Jerez que viuen a Tarragona, tenen seixanta anys i treballen de periodista, alguna cosa fallarà. Sóc un gafe, una mala estrella, un malastruc. Segur que davant meu hi haurà un paio que farà molta ràbia, amb un tatuatge de la SS, –sí, hi ha gent que es tatua la Seguretat Social al braç per recordar el deute que tenen amb ells–. La infermera obrirà la caixa de Pfizer i dirà, «Vaja! L'última, ho sento Peñalver». També, com que no saps quan et vacunaran no goses anar de vacances. On? Doncs a un hort urbà d'aquells que fascinen als jubilats, perquè, si no pots sortir de la comarca a menys que visquis a la comarca de Las Cinco Villas, a Aragó, no és que no necessitis cotxe, és que no necessites ni les cames. Perquè us feu una idea: el Tarragonès té 318 quilòmetres quadrats, però aquesta comarca maña, en té 3.000, així que, allà, un confinament comarcal és com si a tu et deixessin viatjar per tota Rússia. Segur que els pobres de la comarca del Bajo Bidasoa, a Euskadi, amb 71 quilòmetres quadrats, només deuen poder sortir de casa per anar al quiosc de la cantonada a comprar el Gara... o l'ABC, depenent del confinament, no el geogràfic, sinó del mental.
Recordo aquells anys, de nen i de soldat, la mala cara que feies quan et vacunaven. Ara, probablement li faries una morrejada a la/el/lo que té la xeringa a la mà.