Benvolguts amics. Aneu al Twitter, al Facebook o al Mercat Central i compreu gambes de Tarragona per regalar-me perquè... avui fa tres anys que escric els manaments! Sí, ja ho sé, torno a parlar de mi, que ja està bé del Hasel, l'Ada padrina Colau, resar al «Sant Perd d'Interior» i fer sudokus sobre com quedarà el Parlament. Avui és com si fos el meu aniversari, perquè els manaments ja formen part de mi, com les ungles dels peus, la caspa o la meva moto.
Avui faré allò que fan els que reben premis i medalles: fer agraïments. Us heu fixat que sempre diuen el mateix? Lli ho dec tot als meus pares que m'han ajudat, a la meva àvia, que em va dir que era graciós, a la meva dona que m'aguanta... I una merda, jo no li dec res a ningú -a banda de Caixabank- tot m'ho he fet jo solet. Sempre critico la manca d'autoestima dels que diuen que si no hagués estat per fulanito o citranito, no serien allà. Això només funciona en el cas dels ministres catalans, la resta s'ho han guanyat. No «t'aproven» un examen, et posen una bona nota perquè ho has fet bé. Fins aquí la filosofia.
Us he de confessar que hi ha gent important, i no és la Mireia Montávez, la concursant de Vila-seca a «Operación Triunfo», que em diu que em llegeix cada dia des de fa anys. És com quan em diuen «He comprat el seu llibre... ja li diré què m'ha semblat». Ha, ha, ingenus! Un cop heu pagat el llibre i jo he cobrat, que us agradi o no, és tan rellevant com el color d'americana del Sala i Martín. Sí, amics, m'agrada molt que em llegiu, però, més m'agrada cobrar a final de mes, i espero seguir cobrant tres anys més. Amb els amics s'ha de ser sincer, no? Doncs vinga. Feliciteu-me!