La degradació del litoral tarragoní

Les platges del litoral tarragoní tendeixen a desaparèixer per una malaurada combinació dels efectes del canvi climàtic i d'una temerària gestió del litoral.

Científics de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA) preveuen una pujada del nivell del mar Mediterrani d'entre 3 i 61 cm a conseqüència de l'escalfament global. L'escenari més pessimista portaria a la desaparició gairebé total de la platja Llarga de Tarragona en les dècades vinents, així com de bona part de les platges d'aquesta ciutat tal com les coneixem ara. Tempestes com Glòria acceleren aquesta dinàmica de catastròfica.

El litoral que podem contemplar avui és el producte del «desarrollisme turístic» dels anys 60 del segle passat i que es va perllongar fins a la crisi del 2008. Si mirem fotografies dels anys seixanta, podem veure que els sorrals litorals no han canviat gaire. La gran diferència, però, és que totes les platges del municipi de Tarragona han estat urbanitzades. El denominador comú d'aquesta antropització ha estat la construcció de passejos marítims ubicats al lloc originalment ocupat pel cordó dunar davanter i els espais rereduna. Aquestes formacions, d'una gran riquesa i diversitat biològiques eren presents arreu fa seixanta anys, mentre que actualment ja només es poden veure ben representades als Muntanyans de Torredembarra. Les dunes, a més, constitueixen un reservori de sorra, conjuntament amb les barres que es formen a pocs metres de fondària davant de les platges. Tot plegat, una platja és un sistema en equilibri dinàmic, cíclic, que travessa fases de destrucció i posterior regeneració. Perquè això passi de forma natural, els reservoris de sorra en forma de dunes o barres de sorra submergida són fonamentals.

Malgrat la contundent mobilització ciutadana per protegir una Platja Llarga aparentment natural, no tot és el que sembla. El talús de la via del tren ha destruït l'espai dunar i de rereduna de la zona meridional. La zona central ha incorporat edificacions literalment «a sobre» de la sorra, i es va construir una petita carretera just a sobre del cordó dunar central. L'espai rereduna ha desaparegut i a la zona nord el cordó dunar davanter ha perdut gran part de la seva potència. De tot plegat únicament en resta un espai dunar de gran potència estabilitzat pel bosc de la Marquesa a l'extrem nord i amb una gestió de l'espai natural molt millorable. A banda d'urbanitzar i deteriorar l'espai dunar de les platges del litoral de Tarragona, també hem fet molt per alterar els reservoris de sorra submergits. En aquest punt podem trobar causes de tota mena: modificació de les corrents marines per la construcció de dàrsenes portuàries o d'altres tipus; mobilitzacions de sorres submergides per regenerar platges en altres indrets; aportacions de sorres d'origen geològicament diferent (saulons, argiles, etc.). Tot en un escenari de manca de gestió integrada, on cada municipi ha actuat de forma individual i tot sovint provocant afectacions als municipis veïns.

Cal esmentar la massiva afectació dels ecosistemes marins. Una platja es compon de la part emergida, on posem la tovallola, i de les comunitats marines submergides que també constitueixen una part fonamental d'aquesta unitat funcional. Les praderies de fanerògames marines endèmiques de la Mediterrània com Posidonia oceànica són clau per a la fixació de la sorra de les platges, així com per l'oxigenació de l'aigua i la captació de gasos com el diòxid de carboni, o de contaminants com els microplàstics. Fins fa pocs anys el litoral meridional de Tarragona tenia les praderies de Posidonia més ben conservades de Catalunya. Actualment, però s'ha perdut més del 50% de la superfície ocupada per aquests sistemes naturals en alguns punts de la costa. Els emissaris aporten contaminació orgànica mentre que algunes indústries i moltes embarcacions aporten contaminació inorgànica i acústica, i erosionen el fons marí al fondejar a les praderies de fanerògames. A més, a Tarragona la manca d'espais de protecció i regeneració de la vida marina és pràcticament absoluta –amb l'excepció notable de Masia Blanca i del Parc Subaquàtic de la SES–. Al litoral de Tarragona no s'ha instal·lat ni una sola boia de fondeig en 100 quilòmetres de costa, i tant la pesca furtiva com la pesca esportiva practicada massivament han portat al caire de la desaparició a determinades espècies d'invertebrats i peixos. Tot plegat està accelerant l'aparició dels anomenats «deserts marins» pel desequilibri de les cadenes tròfiques i fomenta l'aparició d'espècies al·lòctones –invasores– potencialment perilloses. De fet, el mar dels nostres avis, el de les fotografies dels anys 60, ja ha desaparegut.