De totes les notes de premsa que rebo al llarg del dia, n'hi ha una que m'ha fet feliç. No, no em refereixo a l'aprovació de la renda mínima o que estudien que faci el pregó l'any que ve. (Va, Pau, anima't que soc divertit... però de Reus). La notícia que m'ha alegrat el dia és que la tarragonina Maria Piñol va fer dilluns 100 anys. Soc un enamorat de les persones que han viscut la nostra història. Sempre es diu allò de què han viscut el naixement de la Segona República, la Guerra Civil, la falsa transició... Per cert, que la Maria tenia deu anys quan Alfons XIII va marxar a Roma, i noranta-nou quan l'emèrit Alfonso XIV va marxar a Aràbia. Si la cosa segueix així, potser també podrà veure com agafa un avió Alfons XV. Prou de política! L'article tenia com a intenció felicitar la Maria, però també intentar explicar què és una vida centenària sense recórrer als tòpics que he esmentat abans.
La Maria, de petita, devia anar al cinema a veure pel·lícules mudes. En aquells anys que va néixer, era habitual que els cines fossin barraques que venien per les festes de Santa Tecla, tot i que ja es feien algunes projeccions a l'Ateneu i al cafè de les 100 Portes. A la seva joventut manava el Miguel Primo de Rivera, de Jerez, com jo. Va anar a l'escola durant la Segona República i, probablement, escriurà català millor que els seus fills. També he tingut la paciència de sumar quantes vegades ha menjat al llarg de la seva vida: si tenim en compte que hagués fet tres menjars al dia, són 110.000 vegades que ha parat taula. Cent anys, cent Nadals, centenars de copes de cava com la que avui em serveix per brindar pel seu aniversari. Felicitats, Maria!