En memòria d'Albert Vallvé

Ens vam donar una abraçada davant de la Catedral, cap a finals d'agost, molt a prop de la meta d'una cursa urbana d'atletisme en la que participava el meu fill, a Tarragona. L'Albert estava acompanyat per la seva inseparable Dolors. És el darrer record que en tinc, deixant a part les ocasions posteriors en que m'he interessat per la seva salut. Vinculo els dos records, l'Albert i el nostre fill, per les moltes vegades que anys endarrere havia fet cua per enfilar Josep ben petit a la falda de l'Albert, quan exercia de Magí de les Timbales. Records bonics, de família, amistat i festes. La relació de l'Albert amb mi la va propiciar la política, però no es fonamentava només en la política, sinó que anava més enllà; vam construir una amistat sòlida i sincera, franca i lleial. I és que l'Albert ha tingut en la seva família i els amics, en Tarragona, en les festes i tradicions, en la cultura, en l'advocacia, en la política..., els seus referents principals, però la seva aportació singular, que vull destacar d'ell per damunt de tot, no és on el podem identificar, sinó i sobretot, amb quines qualitats hi va donar sentit: amor, humanitat, conviccions, lleialtat, senzillesa i amabilitat.

Perquè ho dic? Doncs perquè em dol molt que ens hagi deixat. Ara ja no tindrem més amb nosaltres aquest ciutadà tarragoní que va honorar la nostra ciutat i les nostres comarques. Ja fos al Camp de Tarragona, a les Terres de l'Ebre o al Baix Penedès (on hi tenia una important vinculació), exercint de tarragoní sense desmai, vaig poder ser testimoni en moltes ocasions que sempre va ser acollit amb una magnífica simpatia de tots aquells que el rebien, el coneguessin o no, també a Reus, on era enormement estimat. I és que l'Albert superava les rivalitats i les anecdòtiques picabaralles polítiques locals, amb proximitat, actitud de servei, coneixença de la realitat, simpatia i amor a les persones.

En aquesta necrològica, poc convencional, podria parlar del temps que va ser vicepresident de la Diputació al meu costat, de la seva trajectòria a l'Ajuntament, del seu pas pel Senat..., però no ho faré, ja que això és fàcilment recuperable a través de qualsevol nota biogràfica. En canvi, vull deixar escrit com a penyora de gratitud, com era la seva personalitat i la seva actitud vers els altres, fos com a espòs, pare, avi, germà, fill o amic. L'Albert era de casa seva i de la gent, sempre. Pulcre, elegant i distingit, és la única persona que he conegut amb la que ningú s'enfadava quan arribava tard a un acte oficial, ja que sabia tothom que venia d'un altre i que, de ben segur, al finalitzar encara en tenia en agenda d'altres fins ben entrada la nit. No sabia dir que no a ningú i la seva dèria era estar al corrent de tot i ajudar-ho tot. Es bevia la vida a glopades i no es volia perdre res, ni de la seva ciutat, ni de la seva regió, i ambdues realitats li deuen molt. Amic Albert, gràcies a la teva manera de ser i d'entendre el servei públic, et vas fer estimar de tothom. Deixa'm que et digui que la meva estima la tens per sempre i en nom de tot el que hem defensat junts, et doni les gràcies més sinceres i t'expressi el meu desig –amb paraules del poeta Joan Maragall–, que ara que s'han aclucat els teus ulls humans, tinguis en la mort una major naixença. Amb el meu afecte i condol a tota la teva estimada família.