La fragmentació de la democràcia

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha evidenciat clarament la trencadissa existent a la nostra societat a l'hora d'optar per una o altra opció política, consolidant-se el principi de fragmentació amb 8 formacions amb representació parlamentària. La cosa comportarà un «espectable» garantit a l'hora de buscar el protagonisme per part d'uns i altres, intentant materialitzar unes propostes partidistes, cada cop més allunyades del que es podria entendre com un «acord de mínims», avui a anys llum de la seva constatació real.

El panorama al qual faig referència, a més, no es quedarà en la mateixa Cambra Legislativa Catalana, sinó que segurament s'assentarà en una societat on les diferències extremes centrals, cada cop són més allunyades, i el que és més evident, on ningú té cap intenció per buscar determinats consensos si això posa en perill la mateixa viabilitat del seu projecte particular.

No seré jo qui posi en dubte la realitat volguda per la ciutadania a l'hora d'expressar el seu vot, però amb la situació que ens envolta, sembla evident que la confrontació no és el millor camí per trobar opcions que ens permetin superar el moment, d'acord amb accions de govern amb mínimes garanties d'èxit.

Tampoc vull dir, amb tot l'anterior, que el problema radiqui en la diversificació política produïda, però sí que m'aventuro a avançar que l'argument previsible no és el millor per obtenir els resultats que avui serien necessaris. Com a votants tots tenim el dret d'exercir el nostre sufragi com creiem, una altra cosa és si els líders de torn, sabran, a partir d'ara, constituir majories per, almenys, portar a la pràctica programes que podrien veure's com absolutament oposats als seus plantejaments. Així, veurem com molts «discursos» queden difuminats per l'únic interès de gaudir del poder, o com determinats missatges «són aparcats» en funció d'enteses rebutjades o impossibles en campanya electoral i, per tant, el que és evident és que l'acció de govern, sigui la que sigui, es veurà condicionada pel dit en període electoral, amb el que això suposarà de nova pèrdua de credibilitat per tots els efectes partidistes. El cert és que no és presentable el permanent canvi d'estratègia a què ens tenen acostumats determinades opcions polítiques, que el que comporta és una fragmentació social sense precedents, i el que és encara més desencisador, sense cap lideratge real, a part del mediàtic, amb el que això significa per una societat farta de «visions impossibles pel futur» només assentades en funció de desitjos impossibles de concreció. Tornant a la meva primera reflexió, no sé si les noves que es van donant tenen possibilitats reals o són fruit del desig dels implicats, però el que sembla imprescindible és trobar majories en funció del que s'ha dit en campanya, optar per altres camins només és garantia de divisió i, per damunt de tot, en cas d'assentar el dubte en un model negatiu en la seva concreció, oblidar aquest principi només ens portaria a dubtar del dret a ser lliures, condicionant la nostra democràcia no com a model sinó pom portar-la a la pràctica pels seus responsables més directes. L'exemple d'«altres» amb arguments que posen en discussió aquesta capacitat de ser i pensar només seria l'inici d'un marc encara més controlat i on la veritat vindria condicionada per no sé qui, ni en funció de què, però sobretot imposada per uns poders que mai són presents per la seva «elecció» o constatació.