El 16 de març de l'any passat era un dia que feia por. Era un dia en què tocar les manetes de les portes era un risc. Respirar ja ho era, però no ho sabíem. Vaig haver d'anar a Barcelona a fer gestions que em van quedar pendents. Ineludibles. Uns dies abans, -el dia 12- vaig quedar pensatiu mirant una pintada a la porta del tren que semblava un crit: «¡Pandemia!». Vaig pensar que la gent havia vist moltes pel·lícules i que la sang no arribaria al riu. Però sí que hi va arribar. I tant!
El 16 de març vaig passar por. Quan vaig entrar a l'estació de Sants i la vaig veure deserta, em vaig espantar. Quan a l'andana, esperant el tren Barcelona-Tarragona només hi era jo, quan habitualment no s'hi cap, vaig pensar que aquell fet ineludible que m'havia portat a la capital catalana hauria d'haver estat eludible. Em vaig sentir com Will Smith a «Soc llegenda». Però encara no estàvem acostumats a aquesta guerra biològica. Criticàvem les marques que no venien al Mobile i pensàvem que tot era un muntatge comercial. La veritat és que no sabíem com tractar el tema, com si es tractés d'un referèndum, o hagués de caure a la terra un asteroide enorme.
Ja dins el tren, un militar em va donar uns guants de làtex. Vaig tocar les manetes com si estigués a Fukushima, i fins que no van passar unes setmanes, no vaig quedar tranquil. El 16 de març de l'any passat el món era estrany i arribar a casa sa i estalvi era un mèrit. Havíem acomiadat la nostra zona de confort i entràvem a un món nou. Estar a la platja, assegut a la sorra i mirant l'horitzó blau es va convertir en un luxe. Potser la pandèmia ens farà valorar més... tot, com quan surts de la presó, o d'una dictadura.