Acabo d'entregar el manuscrit d'una novel·la juvenil... o infantil... o jo què sé. És una road-movie que comença a Tarraco el 128 dC i acaba a Roma. Abans de continuar: algú sap quan una novel·la és per a adults, nens o pels que ja lliguen? Segurament serà un adult qui l'escriurà, i també qui la catalogarà per als uns o per als altres. Com en aquells jocs que a la caixa posa «per a nens de més de 8 anys». Heu vist com és un nen d'aquesta edat avui en dia? Com raonen? Com maneguen un ordinador? Com juguen al Fortnite? Sí, senyors, el problema som nosaltres i les nostres valoracions, el món va a un altre ritme. Ens hem fet grans.
Quan vaig decidir començar a escriure El corredor de Tarracovaig pensar que seria fàcil. Total, havia vist Ben-hur i Gladiator. Però aviat em vaig adonar que m'havia ficat en un embolic. Un dia l'escriptor Jordi Tiñena (un record pel mestre) em va dir que quan escrius una novel·la històrica sempre surt algú dient que t'has equivocat. A mi em sortirà un exèrcit d'experts en Roma, perquè una altra cosa no, però, a Tarragona, gent que sàpiga la marca d'ombra d'ulls de l'emperador August, n'hi ha cinc barris. Un adolescent, perdó, un púber de Tarraco parlava de vostè o de tu al pater familias? Tenia paga? Perdó, peculi. Coneixien la cova del carrer Gasòmetre? Perdó, del Decumanus Maximus. Podien córrer quadrigues al Circ de la plaça de la Font? No, només bigues. És correcte dir a 300 metres o ho has de parlar de colzes? Existien les hores?: «Quedem a les quatre». El més difícil d'entendre és que al món romà una «cosa» és qualsevol «cosa», fins i tot un treballador de la Hispania actual, o sigui, un esclau.