Avui m'avorria veient la tele i he posat el YouTube. Després de veure com treuen un home de la panxa d'un cocodril i com es barallen un lleó i un tigre, he posat el ple de Tarragona. Nooo, malpensats, això del lleó i el tigre no anava per les enganxades del Ricomà i la Floria. Això són un puma i una pantera. Ara, quan entres al YouTube i escrius plenari de Tarragona, el primer que has de fer és anar a buscar un cafè perquè segur que no ho aclareixen tot en cinc minuts. I quan veus la durada del vídeo, ja vas al dormitori i portes el matalàs al menjador. I per què no porto la tele al dormitori? Perquè és d'aquelles que estan penjades. Que nooo, pesats, que tampoc és cap ironia respecte a cap consellera municipal.
Doncs avui m'he emocionat amb el ple de divendres quan he vist que marxava la Laia Estrada. Jo, que ja sabeu que soc un rojo, sento una especial admiració per les noves «passionaries» que ens han tocat a la política del segle XXI. Fa poc que vaig fer una cosa que va sorprendre molta gent que em coneix: vaig lloar algunes decisions del magistrat Javier Hernández, del Tribunal Suprem. Sí, aquest home ha fet una sentència dient que un acusat no ha de seure a la banqueta, com el Bogarde, sinó que ha de seure al costat del seu advocat perquè encara ets innocent. Així com lloo l'habilitat en comunicació de l'Alejandro Fernàndez, també estic enamorat de la Laia Estrada. Canyera, divertida, reivindicativa i al costat dels que protesten per les irregularitats que té el nostre sistema, com detenir una noia i tenir-la vint dies incomunicada i després adonar-se que no havia fet res. Si no t'han fet cap article d'agraïment, ja el faig jo. Gràcies, Laia, sort!