Escric aquest article plorant, com a mínim, tres vegades l'any. Acostuma a ser quan faig aquells relats ficticis on apareix la gent que ha marxat cap a un món on la política, les vacances o el sou no importen. Només els records. Avui és un d'aquells dies.
Estic assegut a la terrassa del Xaloc del Xavier Veciana, amb qui comparteixo una virtut: tots dos som personatges. Davant hi ha el Juan, un amic de Cadis que ha vingut a fer unes gestions a Figueres i ha decidit baixar de l'AVE per passar unes hores amb mi al Serrallo. Durant el segon plat em diu allò que sento cada vegada amb més freqüència: «Oye, que yo he pasado veintiún días en la UCI». Quan m'ho ha dit m'he recordat d'un amic del Baix Camp que també ha passat per aquest protocol de viure sense viure entre solitud, al·lucinacions, cables i tubs. I del dia que l'Abelló em va dir que el Pep Pon, del Segre, feia més de setanta dies que estava a l'Arnau de Vilanova, que pels que no som de Lleida ens han de recordar que és l'hospital.
Cada vegada ens creuem amb més gent que ha anat a l'hospital pensant que els receptarien un paracetamol i aigua, i que desperten un mes després sense saber ni qui són. Els calen dies per sortir d'aquell núvol d'al·lucinacions que els fa viure a un altre país o, com l'actor Jordi Sànchez, creure que tota la seva família havia mort. Molts d'ells passen mesos abans de tornar a una normalitat que no serà mai la normalitat de quan van sentir allò de: «Ara t'adormirem una mica, no pateixis». Jo els vull fer una abraçada i la benvinguda de nou a una taula del Rofes, del Xaloc o de qualsevol restaurant de Riudoms on tornem a brindar amb una copa de cava per la vida. Benvinguts!