El model artificial

La situació sanitària que ens segueix envoltant, malgrat determinades noves que apunten a la llum en l'horitzó, ha comportat no solament una crisi de supervivència, sinó que, de manera directa, ha incidit en el nostre model d'equilibri que fa que seguim sobrevivim a una situació no prevista de cap manera per un món que creia que ho tenia tot controlat, i el que és més greu, amb una consciència social on cada cop s'estava més a prop de «descobriments» que ens farien la vida més fàcil a tots, i segurament més llarga del que podríem sospitar.

Malauradament el marc pandèmic, que tot ho controla, ha suposat que despertéssim del somni que ens havien «venut», per aterrar en una realitat cada cop més complicada i on els «contrapesos», de tota mena, han resultat inservibles davant un nou marc que fa difícil predir el que passarà no en el futur, sinó demà a la tarda. La meva reflexió, ben segur, té, a més, variables de tota mena, que afecten el nostre conviure diari, però que en determinats apartats encara es fa més concloent, així l'anàlisi econòmica vital en qualsevol predicció, surt molt tocat si fem l'esforç d'aprofundir en el que està passant; així podrem veure que les dades no són precisament optimistes en tots els sentits, des dels creixements que s'anuncien massa vegades, més lligats al desig que a la realitat objectiva, però també a tot el que fa a la mateixa viabilitat personal de milions de persones que es veuen ancorades en una precarietat de la qual serà molt complicada sortir. És cert que determinades opcions com els ERTE o els ICO han suposat una via per frenar la caiguda irrefrenable de moltes economies familiars, però quant de temps els pressupostos públics podran mantenir la ficció, on ja fa molt de temps que ens desenvolupem, sense cap visió de realisme?

Si aprofundim més, també veurem com el mateix sistema productiu es veurà afectat per la caiguda de la nostra principal indústria, el turisme, que no pot mantenir les seves infraestructures de costos exclusivament en el moviment dels nacionals, sinó que necessita, de manera urgent, la tornada als «números» propers als dels anys 2018 i 2019.

Certament, l'evidència fa que per damunt de tot ens quedem en el desig d'un demà millor, sense valorar de manera imparcial el que succeeix, i és aquí on els líders, a tots els nivells, haurien de dir la seva, aparcant el partidisme i l'interès a curt termini, per treballar a dissenyar una nova economia possible i viable, que permeti suportar tot el que l'envolta. Seguir en la diatriba actual, on no es tenen en compte «els balanços» previsibles, només és garantia de «conflicte» al màxim nivell i sense resultats positius per una majoria social que el que espera són noves d'esperança.

Poden continuar en l'enfrontament partidista, en seguir tirant dels pressupostos de tots sense límits, esperant quelcom que cada cop sigui més difícil o inclús optar per una «trencadissa» que oblidi el present, pensant que el futur serà millor, però sense aportar més al respecte; és a dir, quedar-nos en l'artificial com eina vàlida que tot ho solucionarà, encara que somniar no sigui garantia de res.