Gestirs i especuladors dialèctics

En el moment de dubte permanent que es toca viure, moltes són les «precarietats» manifestes que ens envolten a l'hora de fer una valoració objectiva de la tasca que fan els governs en la gestió del que és la cosa pública. A vegades, fins i tot, podem dubtar si determinades decisions dels poders públics, tenen a veure amb la raó de ser de les mateixes o es veuen condicionades per variables fora del nostre abast, però que acceptem tàcitament, sense «cap protesta» encara que la seva evidència irracional és un fet de sentit comú.

Poden, inclús, plantejar crítiques lògiques que van contra el mateix interès com a societat, que també acceptem sense dir res, pensant que en la majoria d'ocasions poc tenen a veure amb la nostra realitat personal, encara que incideixen clarament sobre la mateixa col·lectivitat. També «discursos» fora del «mínim seny» queden aparcats per la «velocitat noticiable» que deixa en anècdota puntual declaracions o posicionaments fora de tota lògica, però que cauen del nivell informatiu quotidià, en funció d'altres noves més originals per uns informadors que s'han convertit en servidors de la novetat puntual, renunciant a l'anàlisi mínim de cada expressió puntual dels líders de torn.

Si baixem a l'apartat dels fets concrets, la cosa encara es fa més evident, així, a casa nostra, determinades opcions partidistes s'atreveixen a posar en dubte determinats models turístics, en funció de la seva anàlisi sectària i sense fonaments reals, en un món global, que sembla que es deixa aparcat a l'hora de fer segons quines declaracions lapidàries, malgrat tot, el problema no és qui diu la bajanada, el problema és qui li segueix el plantejament en funció d'interessos de poder puntuals. Però es que és més, des del punt del negacionisme econòmic, tampoc es donen alternatives possibles i així ens quedem en el rebuig de determinats projectes sense donar cap alternativa concreta.

És acceptable parlar de negativitat, però també seria convenient donar respostes substitutives; tornant a l'exemple, passats molts mesos, seguim sense saber que passarà respecte a l'oferta lúdica plantejada pel que fa a la inversió milionària a la Costa Daurada, no coneixent quin és el posicionament del govern de torn, ni què pensa fer. És a dir, milers de llocs de treball queden en suspens en funció dels equilibris de poder, perquè alguns es garanteixin parcel·les importants de gestió pública, encara que això suposi destruir la creació de molta feina.

Evidentment, més que mai, hem entrat en el món de les contradiccions, mai tan constatables com ara, perquè és molt difícil el control informatiu, però que ben segur ens posen a la gran majoria en el dubte permanent cap als que haurien de liderar la societat amb les màximes garanties d'eficiència.

No és que a la meva reflexió posi en dubte el dret d'uns i altres a manifestar-se, una altra cosa és si determinats arguments es poden mantenir en un marc de precarietat econòmica que ens portarà a nivells de «misèria» insospitades per una part de la ciutadania, a la que no es pot contestar amb grans discursos, com en el passat; la gent vol resultats, i el que comento només es garantia de «teories inaplicables». Crec que és el moment d'exigir als nostres dirigents un exercici de bona feina que sigui constatable, de poc serveixen els anhels inaplicables, les polítiques sense cap transcendència, les promeses impossibles per pressupostos propers a la fallida i, fins i tot, pensar que l'enfrontament «ideològic» pot ser garantia de res, per tant, o bé gaudim de «bons gestors» o bé estem abocats a «moments de fragilitat» en tots els sentits. Tampoc oblidem que venen moments on la despesa pública serà difícil, encara que es pugui pensar, per alguns, que es pot incrementar la càrrega fiscal, perquè el que és evident és que ningú té «la vareta màgica» dels diners, malgrat que, com diria determinada ministra, no té cap problema el «fer diners». Els efectes de la covid-19, seran més complicats del que sospitem i, així, l'exigència de «gestors» es fa imprescindible si no volem caure en un esvoranc de realisme del qual es tardarà molt a sortir, i on, com sempre, els més dèbils seran els primers sacrificats, encara que es vulgui maquillar, sense cap rubor, el nou model de devastació.