La cançó trista

Era l'estiu de l'any 2010 que escoltava a Love of Lesbian tota l'estona, a la platja Llarga, no deixava anar els cascos. Era el disc 1999 (o como generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna).

La música és terapèutica. Acompanya, reconforta, de vegades ens trobem en algunes de les seves lletres, hi ha cançons que apaivaguen pors, n'hi ha que emocionen també.

Tinc el costum d'escriure mensualment, encara que actualment i a causa de la pandèmia, a estones em resulta difícil no deixar-me portar pel pessimisme i de vegades fins i tot, per una mica de tristesa. Està tot per fer...

Estem entre l'apocalipsi dels negacionistes, les vacunes, una situació política complexa, desesperant, molta crisi, poca mobilitat, gens fàcil.

Però, aquests dies el concert pilot de Love of Lesbian que es va celebrar el dissabte 27 ha estat notícia i m'alegra. Publicacions estrangeres com Le Monde, The Guardian, Die welt i La Reppublica s'han fet ressò de l'esdeveniment. Va ser a l'estadi Sant Jordi, a Barcelona, previ test d'antígens ràpid i mascareta FFP2. Aproximadament 5.000 persones (6 van ser positius en covid-19) van poder gaudir de la banda Barcelonina. Les entrades es van esgotar en vuit hores. Em pregunto com m'hauria sentit, si hagués tingut l'oportunitat d'anar. Eren 5.000 persones juntes sense observar el que erròniament diem distància social. Segurament amb els primers aplaudiments, el primer frec, la meva emoció s'haguera transformat en llàgrimes guaridores. M'agradava especialment del disc que comentava el tema Las malas lenguas i deia la cançó que somos portada con un tremendo titular... Ajuntar 5.000 persones en plena pandèmia que agosarat!

El concert forma part de la iniciativa Festivals per a la Cultura Segura que el presentava amb l'objectiu d'establir un nou protocol per a la celebració d'espectacles en el context actual. Una altra cosa és que les mesures que calgui prendre per a reprendre l'activitat cultural a tots els nivells siguin sostenibles. El sector de la cultura està sofrint fortament la crisi provocada per la covid-19 que ha impedit reunions i ofegat a artistes, promotors i personal tècnic. I és de reconèixer l'esforç que han fet molts artistes durant la pandèmia a través de les xarxes socials, plataformes digitals, zooms, etc. Se m'ocorren moltes raons per a donar suport a la cultura en qualsevol de les seves manifestacions.

La cultura és guaridora i agosarada de vegades, ajuda a delimitar qui som i a escala personal pot ajudar-nos a veure el món a través dels ulls dels altres. Proporciona beneficis socials en comunitats deprimides i econòmics com la mobilització de turisme, millora la nostra qualitat de vida. Emociona, ajuda a pensar, forma la identitat individual i la col·lectiva i tantes altres coses que se m'escapen.

Suposo que en uns dies podrem saber si finalment va haver-hi contagis, si les mesures que es van prendre són efectives, jo sóc optimista en aquest aspecte. Mentre no dubtin a consumir cultura, en qualsevol de les seves modalitats.

Llarga vida a John Boy!