Tenir sort no és trobar una bona parella, ni que et surtin bé els fills. Tenir sort és trobar un bon company de feina. Companys com els d'abans, d'aquells que et cobreixen les esquenes quan et surt alguna cosa malament, dels que diuen que estàs al lavabo quan t'has quedat adormit, o que diuen «ho sento» quan ho senten. Queden pocs companys com els d'abans, gent d'una qualitat personal brutal als qui anomenem «bons paios». Gent que davant un favor et diuen: quan vulguis i el que vulguis. El meu Àngel de la Guarda es diu Mario López Piñero, és el primer a llegir aquest article, perquè és el maquetista d'aquest diari. «Ets un artista!», em diu sempre, tot i que el que hagi escrit sigui fluix. Amb el Mario es pot parlar de tot: de llibres, de sèries, de cotxes... menys de platja. Tots dos odiem la sorra. Si tens un problema, de seguida té un savi consell, i no dels d'estil «cuñao» que et donen alguns amics. El Mario és d'aquells companys de feina, com els d'abans, amb qui has rigut a taula d'un restaurant, compartida amb el Carles Gosálbez, l'alquimista que va saber transformar el Mario company en un amic amb qui compartir estones fora de la redacció.
El Mario ha mort. De sobte, jove, i com ho feia tot, sense estridències. Ell no era mai el protagonista. He recordat un matí que vam compartir un vermut a una taula de bar de la Fontcalda. Vam parlar de la vida, de la feina i de la mort, aquesta cruel malaputa que se l'ha emportat a mig camí. Ara, ens hem quedat a Tarragona plorant i ell ha tirat Coll de Lilla amunt, amunt, amunt... més enllà del seu Pirineu. Sembla que allà dalt també necessiten bons paios, bons companys, com els d'abans. Cuida't, artista!