«Esperit, cap on guies les nostres esglésies?» (11) Una Església en diàleg amb la societat

Benvolguts i benvolgudes,

Una setmana més, glossem el document dels bisbes Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Tarraconense. I en aquesta carta d'avui volem remarcar un tret característic del rostre de l'Església que surt del Concili, que és el diàleg amb la societat. Els bisbes, en el document del passat gener, fem aquesta afirmació: «El discerniment dels signes dels temps i el diàleg amb el món formen part de la pregunta sobre la voluntat de Déu a cada moment de la història humana, tal com queda expressada en la seva Paraula, tant en l'Antic Testament com en l'Evangeli del Crist.»

Ara bé, per a poder dialogar amb la societat i, sobretot, amb els qui no pensen com nosaltres, en primer lloc cal estimar-los. Ja el Concili Tarraconense, en la seva resolució primera, afirmava: «L'Església no ha de condemnar el món que el Fill de Déu ha vingut a salvar, sinó que ha d'acceptar i estimar la societat actual perquè és la nostra i perquè, en ella, les dones i els homes de bona voluntat malden per descobrir la veritat i el bé» (CPT 1). D'alguna manera, com afirmava sant Pau VI, l'Església d'avui ha de reproduir aquell diàleg d'amor entre Déu i la humanitat que ha tingut lloc al llarg de tota la història de la salvació, perquè, tal com afirmem els bisbes en el document esmentat, «el designi del Déu […] es revela a redós d'un diàleg entre Creador i criatura, que troba el seu punt culminant en el moment que Maria, la noia verge de Natzaret, pronuncia el seu fiat: «Que es compleixi en mi la teva paraula» (Lluc 1,38)».

Com afirmava el Concili Tarraconense, a la nostra Església cal que «es potenciïn les institucions ja existents per al diàleg entre la fe i la cultura i que se'n creïn de noves allà on no existeixin i siguin necessàries, de manera que s'estableixi un terreny comú de col·laboració en el nivell cultural, especialment pel que fa als drets i valors humans i als progressos de la cultura» (CPT 12). Diu, també, que cal estudiar la conveniència de crear «centres culturals cristians destinats als professionals, als universitaris i a la gent del món de la cultura», «on es formin persones i on es realitzi la projecció d'un cristianisme sensible a la cultura del temps» (CPT 13).

A la nostra arxidiòcesi de Tarragona aquest diàleg té una importància cabdal per la presència de la Universitat. Al mateix temps, la història privilegiada de la nostra Església possibilita a bastament aquest diàleg amb la cultura i el pensament. D'aquí que hàgim creat recentment una Delegació per a l'educació i la cultura per a desenvolupar especialment aquesta comesa.

També calen unes actituds per anar al diàleg: sobrietat, solidaritat, visió positiva, gratuïtat, disposició al compromís i a la participació en la vida associativa i política, i llibertat davant els nous ídols socials. D'aquí que els bisbes, en el document que glossem, en parlar de l'Església com a subjecte que comunica l'Evangeli, expressem aquest ideal per a l'Església: «Aquest poble escolta l'Evangeli de la pau, refusa el conflicte, promou el perdó i la reconciliació, cerca de refer allò que s'havia trencat i construeix ponts allí on s'havien alçat murs.» I esmentant un passatge del papa Francesc, acabem el paràgraf amb aquestes paraules: «És hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions» (Evangelii gaudium 239)».