Democràcia i crisi

Quan encara segueix vigent la major crisi des de la 2a Guerra Mundial, que ha comportat una caiguda sense precedents i una recessió econòmica insospitada, molts són els dubtes que es poden plantejar a l'hora d'analitzar si realment estem, entre tots, fent les coses bé per superar la situació on som instal·lats, o es requerirà, més aviat que tard, prendre determinades mesures que poden suposar conflictes en qüestions tant sagrades com el mateix exercici democràtic, en totes les seves variants de llibertat i drets personals.

La pandèmia ha comportat, per si mateixa, una prova evident sobre l'eficàcia o no de la tasca que fan els governs, amb crítiques de tota mena respecte als diferents acords i decisions endegades, és evident que el tema és ben polièdric i ple de matisos de tota mena on, fins i tot, es poden posar en dubte punts de referència que poden condicionar la nostra lliure decisió en afers de tota classe.

Si entrem en els punts concrets a valorar, podrem veure com els confinaments indiscriminats han suposat un límit evident a la nostra decisió personal en cada cas, però també el «que ve» com els test o les vacunes, comportaran una allau d'opinions contraposades, difícils d'analitzar des d'una teoria que podria valer fora de la situació actual, però que avui són sota sospita pràctica, amb el que això representa com un «possible primer pas» per establir un control social sense límits.

És cert que el «control» que «se'ns ven» com una necessitat irrenunciable, pot ser un primer pas que s'ha de fer des de la cura per garantir els nostres drets, i en cap cas com l'inici d'un assetjament social cap a una societat plena de dubtes, però, sobretot, «enfadada» per unes limitacions que, encara que necessàries, poc s'expliquen, especialment a l'hora d'analitzar, amb dades, els positivismes evidents.

Segurament es fa difícil fer compatible l'interès per la col·lectivitat amb el respecte i el dret de cadascú, el que sí és inapel·lable són les evidències en dades concretes i així podem veure com s'ha desenvolupat el problema en funció de les decisions adoptades, cosa que també comporta lectures interessades per uns i altres. A efectes pràctics, els models democràtics han estat seriosos amb el tema, per damunt de les crítiques puntuals, cosa que sembla que també ha estat evident per la majoria de països autocràtics, una altra cosa és l'optimització de les decisions i, és aquí on es poden produir valoracions irreals i interessades.

El que si és clar és que, per damunt del conflicte partidista, s'han donat resolucions de consens amb marges d'error evidents, però amb solucions possibles, posant-se ara, a criticar el model únicament en funció dels resultats sense ser conscients del problema en si mateix, no és solució de res. Inclús l'evident discussió de l'eficàcia de la mateixa política sanitària en funció de models democràtics o no, ben segur, que ens portaria a altres reflexions que no sé si ens podem permetre, si realment volem seguir gaudint d'un model de llibertat que, malgrat tots els seus defectes, sempre és millor que altres opcions i, per tant, no són vàlids segons quins discursos que poden posar en dubte la democràcia en si mateixa, per fer front a problemes greus i radicals, on els consensos es fan difícils, però que, en cap cas, desmereixen decisions acurades per damunt del mateix problema en si mateix.

Valorar el nivell de democràcia en funció de les decisions aplicades, crec que no és la reflexió, al meu entendre l'autèntic debat és l'eficàcia de les mesures i l'existència d'acords fruit del debat, però sobretot, de polítiques pràctiques i amb resultats evidents.

Pensar en l'opció de la politització del tema, podria ser una temptació en la qual esperem no caure, si realment es vol recuperar el terreny democràtic perdut un cop la nova realitat superada comporti l'assentament de llibertat, ara sota un control no desitjat, però imprescindible per atacar la crisi sanitària en tots els seus vessants.