Havia de fer una gestió a l'OMAC. No a l'OMIC, l'AMI o l'OMS. Que m'he imaginat un matí amb tres carajillos damunt la taula al secretari de l'ajuntament, un tinent d'alcalde i un capità d'alcalde posant sigles als departaments. «Doncs jo, a l'oficina de gestions li posaria OMAC, perquè em recorda als Morancos», i l'altre «doncs als municipis grocs els diria Winehouse, com la cantant. Bé, una mica llarg, posem-los AMI»...
Acabo d'arribar a casa amb un calendari magnètic, una calculadora de fusta, una ampolla de coure per fer còctels i vint bolígrafs de cartó. Tot m'ha costat uns quinze euros. No, no és un «xino», tampoc és una liquidació d'articles de quan eliminin les diputacions. Són unes botigues modernes que no sabria definir, com les noves oficines bancàries, aquelles que semblen extretes del Hall 9000 (pronuncieu-ho com Chiquito, si us plau). Diria el nom, però com que no han posat un duru de publicitat, no ho diré. Jo les anomeno «ikeilles». Doncs la botiga de les xorradetes està a prop de les oficines municipals de les xorrades. I ho dic perquè mentre a la majoria de llocs del món ja no cal que hi vagis perquè ho pots fer tot per internet, aquí encara has de fer cua al costat del Motoclub. Ara, hem de ser justos, m'han atès d'una forma exquisida, com les noies aquelles que em van vacunar. Si al final la cosa funciona, no serà per l'administració municipal, serà perquè les funcionàries hi posen el coll. Coi, ja s'ha acabat l'article? I això que havia comprat un comptador de caràcters fet de bambú, a 155 cèntims la unitat. Reconstruiré la frase: Senyors, si no hi ha unitat, tornarem a tenir un 155. Ara sí, ara sí que acabo content.