El fill de l'advocat de marges

Un dia passejant en bicicleta, em va vindre al cap la següent història, que feia anys que no m'havia visitat, i vaig tindre temps d'escriure en un tros de quoniam, vull dir paper, «el fill de l'advocat de marges», i davant d'aquesta frase, desgrano la següent narració –recollida en el llibre del Coll de Lilla al Cap Salou– editat el juliol del 2020.

Devia tenir de 13 a 15 anys, o sigui del 1958 al 1960, i surto amb bici de casa dels avis al Morell, i enfilo rambla amunt per anar al tros prop, i, de sobte, dos nois més grandets, em barren el pas, em tiren a terra i em comencen a colpejar. Jo amb la cara plena de sang els hi dic, que per què?, i que no us conec de res, i em diuen, ho fem perquè ets el fill de l'advocat de marges.

Quan ho explico a casa, la família es va revolucionar, i em van aclarir, que el meu pare, com advocat defensava una família del poble, en un plet, en què l'altra part era una altra família de la mateixa població, i que el plet era per una qüestió de marges, fites o llindars de partició de les finques. Picabaralla clàssica en el món de la pagesia, i que es veu que tenia enfrontats dos grupuscles. Immediatament la meva àvia em va dir en quines tendes, bars o llocs públics podia anar i en quins no, per evitar a la part contrària.

Potser aquesta anècdota va ser determinant per la meva futura i brillant professió.

Bé, passats molts anys, ara primavera del 2021, ja en tinc setanta i cinc complets, podem dir com Arthur Schopenhauer, que el més rellevant no és el passat, sinó interpretar-lo rellegint-lo... En rellegir, els pensaments fan solc en la memòria...

Anem al voltant del poble del Morell i tants altres del nostre entorn. La població era inferior als mil habitants. Tenia un metge el doctor Garreta, però d'advocat cap. Fent la comparativa amb altres pobles de la contrada, els advocats no existien. Es concentraven amb major o menor mesura als llocs on hi havia la capital dels partits judicials, Reus, Tarragona, Montblanc, el Vendrell...

Als pobles dominaven els oficis i serveis, i la gran majoria eren pagesos d'un cultiu monogràfic, l'avellana, i aigua molta aigua, cada finca un pou... Que la futura petroquímica se'n va cuidar d'assolar i dessecar, fins que va arribar l'aigua de l'Ebre.

Amb la meva existència només m'han pegat dos cops, i no serà perquè no n'hagi merescut algun mes; el primer als hermanus de La Salle, que un educador em va fotre un mastegot, i no va repetir, perquè en la mirada que li vaig dedicar, em devia trobar massa masclot i l'última, el de la bicicleta esmentat.

Reflexionant sobre l'escomesa rebuda, penso que potser anaven massa adoctrinats per un procés tan minso, ja que es tractava d'unes fites, però ja sabem que a vegades sí que ve d'un pam.