El Primer de Maig

Benvolguts i benvolgudes, des de l'any 1890, el primer de Maig se celebra com a símbol de la lluita i la solidaritat amb els sofriments i reivindicacions de la classe treballadora. S'escollí aquest dia en record dels fets de Chicago de l'any 1886, quan es convocà una vaga

–que començà precisament l'1 de maig– que va acabar en revolta pocs dies després. L'assoliment de la jornada laboral de 8 hores va ser la conseqüència més notòria d'aquella acció, tot i que el preu en vides va ser molt elevat. Com a conseqüència, en poc temps es va acabar reestructurant el teixit social del moment. Molt més tard, l'any 1955, el papa Pius XII batejà aquesta diada posant-la sota l'advocació de sant Josep Obrer.

La celebració d'un primer de maig sempre em suggereix un camí dolorós ja fet i un altre llarg camí per fer encara, no gens fàcil i atapeït de lluites. És ben cert que en aquest camí ja fet, la classe treballadora ha aconseguit moltes millores, però no és menys cert que resten fites importants per aconseguir, encara molt llunyanes. De fet, el món continua dividit en classes: per una banda cada dia són més els pobles i persones oprimits que viuen en la misèria més provocant, i altres –els menys– que viuen en l'opulència. Uns moren de fam, altres neden en l'abundància més escandalosa. A casa nostra, per altra part, l'atur, agreujat per la pandèmia, i cada dia més estès, és un flagell que amenaça la vida col·lectiva i porta el pànic i la misèria a les llars més senzilles. En aquest sentit, les notícies que ens ha donat Càritas ens indiquen que al llarg d'aquest últim any han demanat ajut famílies que mai no haurien pogut sospitar haver-hi de recórrer. I més encara, la finalització dels ERTO i l'elevada quantitat d'empreses que hauran de tancar definitivament crearà, encara, una nova onada de necessitats.

Hi ha molta feina per fer, a fora i a casa. El Concili Vaticà II ens recorda que tota l'Església ha de sentir-se immersa en el treball per a bastir un món més just i de germanor, i tant el Magisteri com la Doctrina Social de l'Església han estat pioners en la defensa, abans que res, de la «dignitat inalienable de tots els treballadors» (CDSE, 268), mentre que reitera que l'estat de «plena ocupació» és un «objectiu obligat per a tot ordenament econòmic que s'orienti a la justícia i al bé comú» (288).

Els qui creiem en Jesucrist –el fill del fuster– no podem permetre que el tren de la història de la humanitat –de la promoció, de la solidaritat, del treball per la justícia, de la igualtat de tots els homes...– s'escapi sol mentre resta aparcat a l'estació, o bé marxant en solitari, el vagó de l'Església. Precisament a l'interior de l'Església el nostre compromís com a cristians no restarà mai al marge del progrés humà, perquè el Mestre ens mostrà el camí que retorna la dignitat a les persones, que obre els ulls, que empeny a caminar i que denuncia les injustícies. El primer de Maig apel·la la nostra consciència, sabedors que seguir el Crist que ha ressuscitat equival a fer nostra la seva crida a una vida digna. I avui, la vida digna passa per la defensa del dret al treball i la promoció dels drets dels treballadors perquè ambdues es fonamenten en la naturalesa de la persona humana, la seva dignitat i la seva dimensió transcendent. Que actualment es donin alts índexs d'atur disminueix les possibilitats de realització personal i professional, sobretot quan s'acarnissa en col·lectius que ja pateixen altres discriminacions, com els joves, les dones o els immigrants i les persones en risc d'exclusió. Que entre tots maldem per revertir aquesta situació.

Ben vostre.