Anava a pujar a la moto i he sentit: «Ei, Moisèèès!». He mirat a dreta i esquerra, i també cap a dalt per si ja em cridava Sant Pere, però res. Ningú. Potser m'ha agafat mania persecutòria, com que últimament tothom vol que li dediqui el llibre (per cert, rates, a veure si compreu als nens «El corredor de Tarraco») em vaig amagant pels puestus. Doncs, això, que estava en una cantonada i tornava a sentir que em cridaven. He baixat de la moto i he caminat en cercles sense direcció, com els del PSOE. «Aquí, aquí, al contenidor!». M'he espantat i he pensat que algú havia llençat l'avi a la brossa, perquè embruten les estadístiques dels polítics que porten la pandèmia. Home, relacionat amb el tema, diré que hi ha gent gran que podria ser reciclada i ho farien molt millor que aquells quatre: la Díaz, l'Ayuso, l'Ortega i el monestir.
M'he acostat amb compte al contenidor, horroritzat, esperant trobar-me un home ferit o un registrador de la propietat. Però he aixecat la tapa i estava buit. Llavors he cridat al mig del carrer, com Moisès davant el Mar Roig, «Qui em cridaaa?». «Soc jo, el contenidor, que ara som intel·ligents i coneixem els veïns. Volia presentar-me». Ja porto ràdio a la moto, tinc una Alexa, l'assistent del mòbil... i ara els contenidors. M'ha dit que si alguna vegada troba alguna cosa que hagi llençat per error a la brossa com, per exemple, una constitució caducada, ell s'encarregarà d'avisar-me quan passi pel davant. Jo li he contestat que quan venguin una bicicleta o un anorac fet amb les llaunes que llenço al contenidor groc, m'ho descomptin de la taxa de la brossa. M'ha respost que pot parlar, però és sord.