Infraestructures deficitàries

Que poc recordem aquells anys, quan totes les capitals de província volien tenir el seu Aeroport o qualsevol Ajuntament presumia de Polígon Industrial, amb unes inversions milionàries, sense pensar, de cap manera en el «retorn», real i objectiu, d'aquella aposta, per conquerir unes infraestructures, evidentment fora de la realitat i amb garanties de fracàs absolut, com s'ha demostrat ben aviat.

L'exemple que esmento és una evidència de mala gestió, irresponsabilitat i, sobretot, incapacitat de gestionar el que és de tots, per part d'uns representants polítics, de tots els colors, més interessats en la foto del moment, que valorar la viabilitat futura de la seva decisió.

Vist en perspectiva d'uns anys, el tema sembla que s'ha assumit sense cap rubor per una ciutadania que ha acceptat aquella mala gestió com quelcom normal, sense fer cap escarafall en unes decisions llunyanes al mínim seny i en funció de necessitats no evidents; en tot cas, el que és cert és que avui podem trobar-nos com apostes econòmiques, fora de lloc, són «buides i oblidades» o reciclades en funció d'interessos puntuals, a costos deficitaris, però el que és més greu és la mateixa evidència de milers de reptes en fallida evident que no es poden reconduir de cap manera.

Malgrat «la lliçó» del que va suposar en el seu moment, sembla que poc aprenen dels errors i novament ens podem trobar amb decisions sobre inversions impossibles i fora de la mínima evidència, per part d'institucions, que aposten per projectes que es poden iniciar, en tots els sentits, així, per part d'alguns, encara s'executen inversions en propostes logístiques de futur, sense ser conscients que, en el seu entorn, existeixen «fallides» evidents, sense cap possibilitat de pervivència.

Davant la meva reflexió, crec que seria important començar a parlar de prioritats i coordinació entre administracions a l'hora de fer «despeses il·lògiques», si no volem veure'ns, novament, abocats a «èxits que s'acaben en la fotografia» i que no poden mantenir-se en el temps, per la manca d'inversions a l'hora d'ocupar uns espais clarament innecessaris ja en el moment de la seva construcció.

Tampoc seria aconsellable oblidar-nos que enfront d'aquestes «aventures negatives», seguim pendents d'altres propostes vitals i, aquí, el «corredor del mediterrani»és una altra opció de la qual portem parlant fa més de vint anys i encara no veu el seu final, fonamental per poder ser competitius en l'àrea mediterrània, a tots els nivells, o perquè opcions «vials», emblemàtiques, segueixen aturades en determinats territoris quan en altres es dupliquen els serveis sense cap ús real; el polèmic assumpte de «rodalies» ferroviàries, és una altra evidència de la mateixa incompetència o de fer les coses fora de l'objectivitat, castigant a milions d'usuaris a uns serveis fora de les necessitats vitals en funció del territori concret i obviant la necessitat real.

En definitiva, suposo que quelcom haurà de pensar el que s'ha de fer, i és molt impactant veure declaracions i opinions, suposadament il·lusionants, sobre qüestions infraestructurals, però no estaria de més demanar un exercici de responsabilitat, si el que es busca és optimitzar uns pressupostos públics, cada cop més tocats, per una crisi a la qual tardarem molt de temps en superar i que «s'emportarà» per davant a milers d'il·lusions que no es poden posar en pràctica.