Josep Pla classificava la gent amb qui coincideixes pel carrer en amics, coneguts i saludats. Sempre m'ha fet molta gràcia el fenomen dels pobles on el Lluís i el Josep aixequen la mà pel carrer (ara és moda) i un d'ells crida: «Ei, Lluís, com va?», «Bé, aquí anant fent!», i això es repeteix uns dos-cents dies l'any, fins que un d'ells passa a tenir veïnatge civil al barri de dalt. Aquesta circumstància no es produeix a les ciutats, excepte quan vas a dinar amb el Paco Zapater. Llavors cada tres carrers (i a la taula del costat al restaurant) hi ha un exercit de «lluïsos» que diuen allò de «Paco, com va?».
Aquest fenomen del saludat jo no el patia... fins que no vaig començar a escriure això que esteu llegint. Quan arriba Sant Jordi, li dic a la dona que si anem a passejar per la Rambla i em contesta «no, xato, no, jo vull passejar, no aturar-me cada vint metres a sentir com parles amb amics, coneguts i saludats». Llistat al qual jo, amb permís de Josep Pla, afegeixo lectors. Crec que m'hauria de dir Juan Valdés, perquè cada dia prenc el cafè amb milers de lleganyosos que donen la volta al Diari Més com si estiguessin jugant a la botifarra.
A mesura que escric, recordo que Isabel Díaz Ayuso va dir allò de què a una ciutat com Madrid no coincidies mai amb una/un ex. Però no va dir res de lectors, consellers, advocats o opinadors. Sí, amb Josep Maria Àrias vaig coincidir a la URV, amb el doctor Allué a un passadís i amb Buqueras el dimarts davant la catedral. No, no anàvem a casar-nos. En aquests casos coincideixen les tres circumstàncies, són amics que conec i que saludo. Ah, Ayuso, no pateixis, no n'hi ha cap que sigui el meu ex.