Crispació sense alternatives

No seré jo qui posi en dubte determinats posicionaments enfront del moment de «violència verbal» que ens envolta, en funció d'un debat polític, on els extrems es permeten marcar els temes a discutir, i on tots podem caure en el parany que el que realment és important és el mateix enfrontament, en si mateix, que deix fora de lloc als que aposten perquè la «síntesi» segueixi sent el model vital per poder seguir avançant cap a societats més fortes dintre d'un món, on cada cop les realitats ens superen, i on es fa difícil mantenir determinats criteris per sobre de discursos que s'han convertit en entrada de qualsevol debat.

Segurament el problema no és exclusivament dels nouvinguts a la confrontació política, sinó que té molt a veure amb la mateixa dinàmica democràtica on cada cop és més difícil poder diferenciar, a la pràctica, les diferències entre uns i altres, i el que encara és més transcendental la «caiguda del nivell» de la mateixa classe política que s'ha vist copada, legítimament, per personatges sense cap experiència de gestió i, en tot cas, més propers a la seva supervivència personal que a la feina pública a fer, amb excepcions evidents fora de tota dubte.

A més, tampoc oblidem, respecte a les «decisions» a prendre, que es veuran condicionades per uns equilibris evidents, que només es veuen en el dia a dia, però que poc s'analitzen en les campanyes electorals a l'hora de demanar el suport via vot.

Podem seguir aprofundint en el model vigent, amb el perill que comporta que en algun moment es pugui passar de les paraules als fets, amb el que això comportaria de cara a la nostra viabilitat com societat, però el que hauria de ser vital és l'exigència de determinats punts, que no s'havien de deixar de costat en cap moment, si no ens volem veure abocats a una crispació que pugui comportar una trencadissa difícil de reconduir.

En el seu moment, la transició, amb tots els defectes que va tenir, va comportar un pas endavant al qual es va sumar tot l'espectre polític majoritàriament, i on el president Suárez va ser la referència absoluta per portar-ho tot a terme, fins i tot a cost de suportar l'atac dels que, inclús ara, el defensen, però en tot cas, «l'acord» va ser positiu; una altra cosa és si després l'adaptació de tot allò a la realitat va ser possible, i és aquí on existeixen responsables concrets als quals ja els va anar bé el model, sense interessar-se en l'adaptació real del mateix als nous temps.

Segurament podem seguir pel camí on som instal·lats, amb els perills de tota mena que pot comportar, o bé plantejar-nos l'anàlisi des del seny i la pràctica, malgrat que això pugui tenir costos electorals a curt termini pels que lideren aquesta via, però el que té «mal final» assegurat, és quedar-nos en el mateix panorama vigent, pensant que ja s'arreglarà i que, en tot cas, assumirem el que toqui com un exercici suposadament democràtic, encara que «les mentides i mitges veritats», d'uns i altres, comportin el denominador comú per una societat que haurà de fer front a un període de negativitat que ja toca a la porta, per molt que des dels canals mediàtics interessats es vulguin amagar.

El futur només serà possible si som capaços d'acceptar i entendre el que succeeix, fruit d'un equilibri global, on el pes real de tot estarà en les decisions d'altres que ens condicionaran, a tots els nivells, i que, per tant, haurem d'afrontar amb capacitat de resposta, el més ample possible. Acceptar l'enfrontament buscant solucions via més enfrontaments només serà garantia de desfeta social amb sacrificis ben evidents.