Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Si tres onades de contagis i 78.000 morts acumulats des del març de l'any passat no són dades objectives suficients per prendre'ns la situació de forma seriosa, és que tenim un problema més greu que el virus de la covid-19. Les imatges d'eufòria i festa desfermades posteriors a la fi de l'estat d'alarma assenyalen clarament els efectes del que els experts anomenen fatiga pandèmica. Un cansament que patim totes i tots, però que alguns entomem estoicament mentre que d'altres no s'aguanten un pet i es deixen anar. Aquesta tossuderia alimenta negacionismes conspiranoics i també menfotismes acomodaticis. I fer-los canviar d'opinió i d'actitud a uns i altres és complicat. La fatiga pandèmica fa molt de mal i esquerda l'esperit crític i el sentit comú. Les administracions públiques practiquen un equilibri inestable entre la informació i sensibilització exhaustives i les mesures restrictives i coercitives que actuï com a medicament que freni i acabi eliminants els efectes sanitaris, econòmics i socials de la pandèmia. Les dades i les limitacions i les amenaces justificades són impotents davant un segment de la població que actua com els gasos que tendeixen a ocupar tot l'espai disponible. La mitjanit de dissabte passat va acabar l'estat d'alarma i milers de persones joves i més grans van sortir en estampida. Ni distàncies ni mascaretes. Aquest impuls negligent no té en compte els nivells d'ocupació de les UCI dels hospitals, l'ofec dels professionals sanitaris i tampoc el dolor dels familiars per l'absència d'éssers estimats. S'acaba l'estat d'alarma perquè va ser una decisió política del govern de l'Estat espanyol limitada en el temps per la pressió de bona part de l'oposició parlamentària, no pas perquè les condicions sanitàries, tot i ser millors, convidin a tirar coets. El president Sánchez n'és conscient d'aquesta paradoxa perquè ja es comença a dir que el govern de Madrid donarà suport als règims i a les limitacions que fixin les comunitats autònomes segons les incidències del virus en les seves ciutats i pobles. La pandèmia està traient el millor i el pitjor de la condició humana.

La resiliència i la solidaritat conviuen amb la rigidesa i l'egoisme. La paciència coexisteix amb el que en castellà en diuen «culo veo, culo quiero», una expressió que en català seria l'ase d'en Mora, de quantes en veu s'enamora o tants en miro, tants en vull. Les transformacions socioeconòmiques dels últims seixanta anys, nascudes amb la segona etapa del franquisme (1959-1975), van provocar un creixement espectacular que es va arribar a denominar el miracle econòmic espanyol i que va posar les bases del confort viscut fins a la crisi immobiliària del 2008. Ens vam creure que teníem una economia sòlida. La pandèmia ens està ensenyant les vergonyes en el camp de les finances, però també en el de la moral i l'ètica. I la tossuderia no facilita les reformes necessàries, profundes i sostenibles.

tracking