D'ajudes i peatges

Quan en 2020 es va anunciar que el Consell Europeu aprovava l'instrument més gran d'estímul econòmic en la història de la Unió Europea, en resposta als nocius efectes de la pandèmia, molts vam veure una oportunitat que podia portar-nos a una recuperació relativament ràpida. Una injecció de liquiditat d'aquesta magnitud hauria de suposar un suport sense embuts al nostre sistema productiu, especialment per a aquells sectors que sostenen el nostre model econòmic. Per desgràcia, les primeres anàlisis del Pla presentat per Moncloa no conviden precisament a l'esperança. Tampoc ajuden les reticències del govern de Pedro Sánchez a consensuar la gestió d'aquests fons, com es va constatar en l'aprovació del decret per a la seva regulació i que ha encès no poques alarmes a Brussel·les.

A més, no ha hagut de passar molt de temps perquè puguem constatar que la promesa del mannà europeu, en forma de pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, no era un regal, sinó que venia acompanyat de contraprestacions, moltes d'elles encara per conèixer. Fa uns dies es filtrava la proposta del Govern d'aplicar un peatge a les autovies. És una decisió especialment sagnant per a la nostra província, que veia de grat la fi de les històriques concessions després d'anys de reivindicació. I de sobte, gairebé sense solució de continuïtat i sense haver pogut gaudir plenament de l'alliberada AP7, se'ns anuncia que les antigues vies de pagament tornaran a ser-ho.

En resum: les autopistes de peatge es van alliberar per a convertir-se en autovies, i tot seguit totes aquestes vies d'alta capacitat passaran a ser de pagament: com es diu a Catalunya, a cada bugada perdem un llençol. Això per no parlar de què ens deixen sense alternatives gratuïtes en certs trajectes. Si bé és cert que mantenir els més de 26.000 quilòmetres de carreteres d'Espanya és una important càrrega per al pressupost, que genera un dèficit que alguns xifren en 7.000 milions d'euros, també ho és que amb una correcta gestió no faria falta tornar a posar la mà en les butxaques d'una ciutadania ja molt castigada per la pressió fiscal. Dit d'una altra manera, menys quiosquets públics, menys polítiques d'enginyeria social, més llibertat econòmica, una política impositiva menys voraç i evitar escàndols com el rescat d'aerolínies de dubtosa rendibilitat, per exemple, serien una solució millor valorada pels soferts contribuents. És un fet que el cobrament per ús no està generalitzat a Europa, com pretén fer-nos creure el govern.

Però el drama pot ser fins i tot pitjor. A Espanya se li pot indigestar la injecció d'efectiu provinent de Brussel·les. Si considerem que només s'ha gastat el 39% dels fons de cohesió de l'exercici 2014-2020, xifrats en 39.907 milions, sembla complicat afrontar la generació de projectes en els quals es puguin invertir els compromesos 140.000 milions d'euros provinents del Fons de Recuperació de la Unió Europea, i més encara executar-los en un termini no superior als sis anys, obligació inherent.

Per tant se'ns ocorre la inquietant possibilitat de trobar-nos en la situació de ser incapaços de gestionar aquests recursos, però havent hagut de complir escrupolosament amb totes les imposicions marcades per Europa. Dit d'una altra manera: els fons passaran, però els peatges (de tota mena i condició) es quedaran.