Els politòlegs haurien de tenir un mercat com el que fan a Bonavista. Que muntessin la seva paradeta i cridessin com al Hyde Park de Londres, pujats en una caixa de fusta de sifons Gili. Els tímids estarien a una tauleta plegable de tisores amb unes estovalles amb motius esotèrics i una bola rodona. L'Ajuntament del Ricumanus Maximus crearia una normativa d'uniformitat que seria: túnica amb estampat africà, tanga de tigre i mocador lligat al cap. Un llarg passadís del «mercadillo» estaria dedicat a la cuina i l'ocuparien sociòlegs, com el Tezanos, fent receptes per a cuinar sondejos: «El Rey és una cançó mexicana», «Carabasses tèbies en salsa republicana», «Espagueti Vox amb tomàquet, pepperoni i alfàbrega». Agricultura hi participaria posant xiringuitos per promocionar els productes d'Espanya i s'escriuria una mini constitució ex professo que indicaria que només s'hi poden exposar pebrots. La Generalitat també faria un mini estatut per regular el mercat. Estaria molt a prop de les parades d'estris de cuina, especialment les tisores i la màquina de picar carn.
Hi vaig anar diumenge. Em vaig quedar glaçat quan un dels politòlegs, el Maestro Raholo, em va confessar que ell ja havia vist a la bola màgica que tornaríem a anar a les urnes en el moment que es van convocar les eleccions del febrer. «Están haciendo teatro con lo de la negociación. Eran unas elecciones impuestas y la manera de dar por saco es que no sirvan para nada». He mirat al cel com si busqués l'estació espacial, però no, estava pensat que aquest Raholo era més llest que el Coscubiela. He trobat un passadís on venien làmpades i un venedor m'ha cridat: «¿No necesita un farol?».