Santa Tecla la Vella

Sempre he procurat mantenir una discreció en les meves opinions, especialment quan es tracta del nostre Patrimoni, i malgrat reconèixer que el meu nivell de coneixement sobre el tema és modest no vull renunciar a estimar quan una actuació sobre les restes monumentals no m'agrada. Per exemple, tocant a l'estructura que simbòlicament vol representar les grades del Teatre romà format per varetes de ferro que més aviat són un embolic difícil d'entendre, no m'agrada. Fet i fet em faig càrrec de la intenció, però per a mi esdevé, vist quasi pertot arreu, un desmanegament. Alhora, pel que fa al cas de la intervenció, que ara s'acaba, a les grades del Circ de Sedassos, tampoc m'agrada el revestit de fusta, perquè és sabut que els romans les folraven amb carreus de pedra i els espectadors feien servir coixins plens de palla. Cal adonar-me que hi cap la possibilitat, més que res per proporcionar comoditat d'uns esdevenidors espectadors, més que constància? La cosa és que pel que fa a això, a tot estirar em ve al cap que els romans només van construir un amfiteatre de fusta a Fidenas l'any 27 aC molt a prop de Roma, que va patir un greu enfonsament causant la mort de prop de vint mil espectadors. D'aquell dia ençà potser van parar esment i acabar els seients de les arenes de pedra?

Tot i aquestes divergències vull deixar clar que qualsevol notícia de millora patrimonial em produeix interès i satisfacció, perquè en aquest camp malauradament em sembla prou minsa. Per això m'il·lusionà llegir que l'arquebisbe Planellas nominés habilitar la Capella de Santa Tecla la Vella, afegint el motiu de tenir-la com a símbol de la ciutat.

Més enllà de la notícia, em sembla oportú, a les tantes dels anys que l'església ha estat a l'ombra, oferir-ne amb humilitat alguns detalls al llegidor. Per endavant, no crec fer-ne un gra massa en dir que va ser la Primitiva Catedral de Tarragona. De més a més no hi ha dubte que és una formositat medieval, situada de costat amb la Catedral, tocant als carrers de les Coques i Sant Pau, que en conjunt havien format part de l'antic cementiri. No he trobat data de la construcció, però en el Libro de las grandezas de l'insigne tarragoní Lluís Pons d'Icart, datat l'any 1572, he vist una troballa que parla de quan la ciutat va estar molt de temps inhabilitada i que de tots els temples enrunats havien quedat sencers dins la fortalesa l'església de Sant Fructuós, la capella del gloriós Sant Pau i la capella de la gloriosa verge protomàrtir que avui es diu la Vella, que foren edificades en el temps de la seva predicació i per això se'n diu Santa Tecla la Vella.

Potser em faig un embolic –excuseu-me historiadors– però si l'any 716 els àrabs van posar setge a Tarragona i durant els quatre-cents anys de domini es diu que Santa Tecla la Vella la van convertir en mesquita i després la ciutat va quedar despoblada i erma, no dic cap disbarat que abans i després dels àrabs eren senceres les esglésies que en parla Pons d'Icart. Així doncs entenc que a la reconquesta i el repoblament de la ciutat sobre l'any 1150 i fins al 1176 que va començar l'obra de l'actual Catedral, a Santa Tecla la Vella es tornaren a celebrar tots els actes solemnes i pot ser algun Concili. Pel que fa al cas penso tenir-ne prou reflectida l'antigor, importància històrica d'aquesta església i haver estat la primitiva Catedral de Tarragona.

No em consideraria prou honest si passes per alt que a les acaballes del meu període de regidor del Patrimoni vaig contar al respecte, amb la conversa instructiva de l'amic Eustaqui Vallès, escultor, restaurador de primer nivell i de gran estimació pel nostre patrimoni. Em va captivar amb la descripció de l'interior de Santa Tecla la Vella, altars, laudes dels segles XIII i XVI, urnes i sepulcres artístics, remarcant el de l'arquebisbe Bernat Olivella. Afegí que l'església, propietat de l'Arquebisbat, s'hauria de retornar al culte, però que calia restaurar-la abans que el llarg del temps l'anés deteriorant més. He mirat de recordar i resumir alguns detalls que anava exposant-me, com els diversos serveis a què havia estat destinada, ensenyament de cant, catecisme, de fusteria i fins i tot un senzill museu.

Llavors em trobava que s'acabaven els quinze anys del meu destí polític, essent regidor del Patrimoni i diputat al Parlament de Catalunya. Cal dir que al llarg d'aquells quinquennis del meu vol no gaire alt, vaig destinar-lo sempre a l'objecte, a l'engròs i detall per a Tarragona. És comprensiu que anava de corcoll, trobant-me sotmès a la promiscuïtat de qüestions que volia desenvolupar encara, i va engolir-me la manca de temps per enfrontar-me il·lusionat a l'intent, malgrat les meves discretes capacitats, de posar santa Tecla la Vella en valor.

Ara, com a persona addicta al nostre Patrimoni desitjaria que, tan bé com pugui, l'arquebisbe Planellas aconsegueixi la voluntat, com més aviat millor, d'aturar l'envelliment, com a part del procés natural de l'edifici, retornar-lo al seu bell primitiu i, parar esment, el regrés al culte.