Terme, roca de Gai; atzavares, el Safranars: frustracions

Frustracions de les que dolen més, de les que desenganyen quan provenen dels mateixos companys –en aquest cas, al PSC al govern de Tarragona–, de les que confirmen la necessitat de distintes candidatures perquè el model de poble és prou diferent –en aquest cas, com a socis petits del majoritari Eina a l'actual govern altafullenc que tant ens (pre) ocupa.

Durant el segon mandat, a cada sopar a Altafulla era el representant municipal –per delegació de l'alcalde Pijoan– amb l'admirat alcalde l'historiador Recasens. El tema de reivindicació sempre era el mateix: que el terme d'Altafulla tingués com a frontera de ponent el riu Gaià, tant per dalt de l'N-340 com per sota, que procedent de l'antic Tamarit corresponia a Tarragona. No hi va haver manera. La història jutjaria que durant la seva alcaldia, Tarragona hauria estat mutilada. Amb l'alcalde Manel Ramon va continuar l'objectiu fins i tot contractant un prestigiós geògraf aportant-li els tamaritencs traslladats a Altafulla. Finalment, amb l'amic Castillo com a regidor tarragoní i l'actual coalcalde Molinera en representació altafullenca van pactar l'statu quo preexistent, sense cap queixa perquè entre polítics professionals no s'escauen els mals de cor. Qui ha havia de dir que al cap dels anys, Castillo figuraria al díptic electoral d'ERC editat per Altafulla –la mateixa Altafulla on amb seu al Faristol l'exsocialista tenia un nucli d'incondicionals, entre els quals n'era el més conspicu.

Dins la part altafullenca del terme de llevant de Tarragona destaca la roca de Gaià, entorn de la qual mercès a un espigonet obra de l'enginyer de costes del MOPU Jordi Galofré, nasqué una preciosa platja, ideal per a la canalla per la seva extensa poca profunditat. Durant anys s'hi va aparcar. Van aparèixer els Alternatius i van inventar-se que els cotxes envaíem la sorra. Va esdevenir el seu tema estrella. Els va faltar temps, quan arriben al govern, per pactar l'eliminació de l'aparcament amb la companya regidora de Tarragona Begoña Floría –de les que l'agenda ecològica (herbetes plantadetes) va pel davant de la social (banyistes), segons l'esperit dels temps. Eliminació per a goig d'Eina, sòcia llavors d'Alternativa. Ni oblido ni perdono haver-nos arrabassat el dret a aparcar al camí de la roca de Gaià. Dret dels llavors nens Alba i Pau –els nostres fills– que no té la neta Ona.

L'ecologisme excloent, dogmàtic, antipàtic té dins el nostre govern una acadèmicament qualificadíssima regidora, en biologia doctora. En el seu pla de platges vet aquí que les atzavares són considerades invasives espècies «no autòctones». Les de Voramar que feien de muret preservador del parc ja no hi són. Passarem factura, aviso. Espero que no se salinitzi el parc, circumstància que obligaria a una dimissió immediata de la coalcaldessa. Del possible gruix de sorra s'atreveixen a dir-ne dunes, com les dels Muntanyans, vaja. Es veu que amb falsos nominalismes –performativament, com saben en lingüística– bastim realitats noves. Com si per repetir «govern republicà i de canvi» i per l'exhibició d'estelades ja som Altafulla República catalana.

La mateixa coalcaldessa, com a regidora d'urbanisme ha promogut el canvi al pla parcial del Safranars que havia estat aprovat pel seu pare. Nosaltres com a PSC, vam intentar una mediació entre ella –la nostra regidora d'urbanisme, dins la lleialtat com a socis– i el promotor que tenia les lògiques expectatives de desplegar el ja aprovat; conciliació amb assistència de l'arquitecte municipal. Cadascú es va enrocar i hem aprovat per unanimitat al Ple un nou model urbanístic al Safranars que de tan perfecte esdevindrà non nat, perquè emprenya el promotor. Altafulla, fins ara, hem aplicat un model urbanístic social: on els promotors efectius, contents amb les possibilitats de tipus d'habitatges, urbanitzen; permeten que l'Ajuntament disposi d'un 20% (abans 10) de sòl, que ofert a la Generalitat ha construït un extraordinari parc públic de propietat i en part de lloguer – a la Ronda, a la carretera, magnífic a l'hort de Pau– etapa de Manel Ramon i Pep Muntades, amb la ferotge oposició dels Alternatius.

Exposades les frustracions amb els mateixos mons –de partit i de govern– l'ànima lliurepensadora se sent alliberada, amb força per persistir en un terme marcat pel Gaià, en tornar a aparcar a prop de la platja de la roca de Gaià –al solar de l'antiga fàbrica–, en respectar atzavares i allò no autòcton –com els partits de l'obligat 155–, en acollir l'empenta de promotors urbanístics...