Un d'aquests dies primaverals vaig sortir d'un restaurant de Tarragona amb mal de ventre i danys a la cartera. A urgències em van dir que tenia un atac divertit. I vaig pensar «un altre graciós que llegeix el meu article». Però no es referia a la diversió, sinó a la diverticulitis. I quan comencem a sentir paraules amb el sufix «itis», ja no estem a Port Aventura. Total, que em va encarregar tres proves: una colonoscòpia, o sigui com un vídeo de boda, però dins el teu cul; un TAC, on ets la massa que han tret del forat del Donut, i una prova del SOH, que jo no sabia què era fins que ahir em van dir que era de sang oculta enheces. Vaja, que havien de fer el mateix que CaixaBank, mirar si hi havia números «rojos» a les meves deposicions. Vaig preguntar pel procediment d'entrega a una d'aquelles «chicas del cable» de la Clínica Monegal. I ahir al matí em teniu, acotxat a terra, com si estigués en una trinxera, intentant que «allò» caigui dins d'unclínex. Després ve el dubte: quina quantitat necessitaran aquells del laboratori? Un quilo, «cuarto y mitad» o cent grams benservidets? Així que he posat dins el pot una boleta semblant a un pistatxo i, a la butxaca, dins un paper de plata, una porció més generosa. I allà que he anat a la sala d'espera amb un pot amb un tros de merda dins i un paquetet amb un cagalló a la butxaca de la caçadora. La infermera m'ha dit que li deixi el telèfon per si en necessitava més. És la primera vegada que una dona em demana el telèfon per obtenir el producte i no el procés d'obtenció. Ha quedat un article barruer, ja ho sé, però a veure com expliqueu això vosaltres en llenguatge acadèmic. Total, que va ser un dia de merda.