Els compromisos del catalanisme social i federal del PSC

La fixació dels dos adjectius s'escaigué arran de la candidatura de Pasqual Maragall a la Generalitat, en un opuscle de la Fundació Campalans. Com a social, el nostre catalanisme ja conquerit la Generalitat, pactant amb ERC i IC, feu famosos dos eslògans que les tensions internes, el derrotisme propi i la malícia dels rivals han arraconat: a) «mestres, mossos i metges»per als serveis públics, per al que la socialdemocràcia clàssica anomena sou social a afegir al sou nominal» individual. Afegint-hi bombers i personal de justícia vam sumar 37 mil nous funcionaris per a un total de 43.300; b) «llei de barris»” per l'equitat en les condicions d'habitatges i equipaments urbans.

A veure si algun dia ens n'enorgullim. Les realitzacions de la llei de barris poden recordar-se en l'elaborada cartografia que li dedica l'Atles del Catalanisme de la GEC, a la pàg. 307, on localitzem les intervencions a Tarragona, Reus, Valls, el Vendrell, Cambrils, Mont-roig, la Selva, l'Arboç, Calafell. Com a social, situa les classes i grups socials com a criteri principal de pertinença, a creuar amb les altres –particularment d'identitats dins de la «nació de nacions» que també és la societat catalana. Abans, doncs: aclarir qui és jove ni-ni, aturat amb cobertura o no, treballador pobre o precari, qui és dona amb bretxa salarial, qui és obrer tradicional, qui és aristocràcia obrera a les economies d'escala –foragitades pel Procés l'octubre de 2017–, qui de la gamma de professionals –particularment, dels urbans tecnològics–, qui dels suports fonamentals de l'hegemonia indepe –classes mitjanes de jubilats, de funcionaris i macrocefàlia de càrrecs de Gen.cat; d'empreses sense vincles amb l'eix de l'Ebre i de la Mediterrània–, qui és executiu –de sous sense aturador–, qui empresari de distintes mides de mercat i interdependències. A Catalunya persisteixen els grups i classes socials, encara que tapar retallades i 15-M amb estelades hagi reeixit en l'hegemònica gregària-mobilitzada mentalitat mesocràtica únicament catalana, al centre del tauler politicosocial mercès als mmcc públics autoqualificats de «nacionals». Pertoca al catalanisme social la defensa, amb totes (fins a les desagradables) eines dels tres poders de l'Estat de dret compost (federalitzant), dels grups i classes socials que el sectarisme del Procés ens ha exclòs com a –com si fóssim a la guerra civil dels EUA o al món de dues comunitats incomunicades d'Irlanda del Nord. Els treballadors, professionals, emprenedors catalano-espanyols no som un gueto de colons anglicans anglesos, sis plau.

Un Estat de dret compost federalitzant

Com a catalanistes federals ja he avançat que hem vertebrat un Estat de dret compost: amb els quatre nivells institucionals de legislatius que nodrim amb els nostres vots, d'on sorgeixen els executius i les lleis que aplica el judicial. Tenim la responsabilitat de millorar la intervenció a Brusel·les i a Madrid; d'excel·lir en els autogoverns de Gen.cat i els Ajuntaments, alhora millor encaixats en el nivell estatal. El vot sorgeix des de l'oferta d'un sistema pluripartidista, en igualtat de dignitat cada peça; sigui d'estricta obediència nacional catalana, sigui confederal, siguem federalistes, sigui d'inèrcia espanyolista o de dreta extrema. No admetrem dues categories i menys els 3 blocs que cada nit electoral estableix TV3: independentistes, ECP i la resta –on el PSC sumem amb Vox?! Els tres espais són definits per independentistes hispanofòbics, els del govern de Barcelona i l'estatal, i el bloc catalanofòbic; cadascú amb la seva abstenció Que després del 14-F pesem el 48, 30, 17%; els blocs de l'abstenció segons la participació de 2017 sumen 27,8 punts percentuals, sense diferències repartides prou iguals entre indepes i espanyolistes desmobilitzats. El dret a la igualtat en la consideració de cada espai polític indestriable del dret de manifestació, per tant res dels «carrers sempre seran nostres»; del dret a l'equitat d'expressió en l'esmentada TV3, autèntica acadèmia de classes de reforç indepe a les tertúlies dels magazins.

La tardor de 2017 el catalanisme social i federal del PSC hagué de fer front a l'embat al Parlament i als carrers d'un independentisme amb ínfules de monopoli i infal·libilitat que amenaçà el sistema de partits, l'Estat compost i l'ús cívic dels carrers. Calgué –a contracor i com solució d'emergència– un 155 un cop acordada una DUI; DUI in extremis fruit de la incapacitat de lideratge de Puigdemont, atiat per un llavors inflexible Junqueras, d'esdevenir heroi de la retirada –com Macià acceptant la Generalitat per la República Catalana l'abril de 1931–; DUI sense les condicions objectives (gruix de participació l'1-O; estructures d'Estat) d'implementar-la amb garanties. Al PP dels advocats de l'Estat se'ls escapà de les mans la judicialització, de protecció defensiva, que manté en presó els valents, dignes de l'Executiu del covard PuigDencàs i els dos Jordis –activistes enfebrats, miratge d'amos de la situació per sobre dels Mossos aquell 20-S davant la seu d'economia.

Durant l'any (de març de 2020 a març de 2021) de lluita de les sanitats contra la pandèmia prou que s'ha explicitat l'Estat de dret compost espanyol; les conferències de presidents –que caldria restaurar per a la nova LOFCA i reforma del Senat– i les interterritorials de sanitat han demostrat la virtualitat de funcionar segons cogovernança/federalisme cooperatiu (en les formes) i asimètric (en les solucions). A sanitat, mèrit històric del ministre català Illa i horitzó de realitzacions de Miquel Iceta –que haurà de lidiar una taula de negociació amb els indepes, enrocats/aplegats en el raca-raca de l'amnistia i l'autodeterminació com a prejustificació per reprendre una possible unilateralitat. Els nostres indepes sempre guanyen: si surt bé la negociació millora al sarró; si no... prova que l'única via és eixamplar la base contra l'immobilisme i «la repressió de l'Estat».

Mantenint les condicions exposades del catalanisme social (de grups i classes dignes de la mateixa consideració) i federal (nivells institucionals pluripartidistes) tindrem la mà oberta a aprofundir-lo i a donar els indults... Sabem el cost polític que suposarà (desvetllant llopada de la foto de Colón, la brunete mediàtica) per la qual cosa també cal moure fitxa entre els del «Persistim» (Turull / Junts) o «Ho tornarem a fer» (Cuixart/OC). El federalisme reclama lleialtat en la reciprocitat...