Hi ha una diferència entre vosaltres i jo. Vosaltres teniu una feina estable, una oficina, una vida ordenada, uns fills, un gos i fins i tot un veí que és registrador de la propietat. Mentre jo sóc un inestable que he treballat a un programa de televisió dedicat a Eurovisió. Es deia «12 Punts». Apassionant! No? Hi ha fenòmens curiosos dins el festival. Per exemple, us vau adonar els més granadets que el maestro Ibarbia era com el Jordi Hurtado, que no envellia? Us heu adonat també que en aquest-aquell país no treballava cap director d'orquestra més que ell? Si posaves per la tele el festival de l'OTI, allà el tenies amb el seu bigotet i la batuta, o a Viña del Mar, o a Benidorm o a San Remo o... Misteris de Cuarto Milenio. Per cert, que a l'any següent de guanyar la Massiel ho va fer la barcelonina Maria Rosa Marco Poquet, la Salomé, vaja, la que interpretava allò del «Vivo cantando». Jo crec que mentre es movia d'aquella forma elèctrica, devia pensar que hagués estat més apropiat que la cançó es titulés «Vivo cargando», perquè el vestit de «canutillos» que duia pesava catorze quilos. Busqueu el vídeo de la Massiel cantant allò del «La, la, la» i calculeu quant va cobrar qui va escriure la lletra. A Espanya sempre hi ha hagut la il·lusió de tornar a guanyar, perquè en els últims cinquanta anys no s'ha menjat un rosco i és estrany perquè, el 1970, va cantar el Julio Iglesias i ja sabeu que ell no és que es mengi un rosco, és la fàbrica de Donuts. Però jo crec que ens hauria de preocupar menys Eurovisión i participar una mica més per guanyar el festival d'«europrisión», encara que fos només fent algun gest, no sé, «Algo pequeñito».