Un dia del 1995 vaig decidir deixar Reus, com Puiggener quan va acabar el monument a Prim, per viure a la capital Citerior. Li vaig comprar un pis a una companya de feina i vaig demanar una butlla papal perquè em donessin la hipoteca, perquè jo era més morós que Manolo, aquell paio que viu al terrat del 13 Rue del Percebe. El director del banc era Cañita Brava: «Me debe seis mil pesetas de güisqui». Deia que jo tenia un mosquit al meu compte amb una conseqüència clínica: xuclava fins a deixar el saldo sanguinolent. Aquell 24 de maig del 1995 va ser el primer dia que vaig independitzar-me -sense referèndum- i vaig mirar per la finestra. Davant meu hi havia aquelles cases de la plaça de la Salle on vivia gent que probablement no demanaven hipoteques, sinó, més aviat les concedien. Era un carrer amb dos col·legis i avui he pensat que aquells nens que jugaven al carrer ara seran advocats, o, si no treien bones notes, polítics. Recordo els primers dies anant a l'oficina de l'Hispano Americano davant les Dominiques. Ara hi ha un bar, i l'altra oficina del barri és una delegació de la fira d'art ARCO. A baix de casa hi havia un taller mecànic que ara és un lloc per a gamers: gent que juga a matar-se per ordinador amb altres persones del món que també volen matar. Han passat 26 anys i ja no governa Felipe, ara hi ha el Pedro, un home a qui escridassen en qualsevol viatge que faci al seu país. Des de la finestra m'he imaginat què hi hauria on està el meu pis un segle abans. Segurament una masia d'un pagès que llegiria a La Vanguardia: «Cánovas del Castillo ha falsejat la democràcia mitjançant una trama jurídica restrictiva». Sí, eren altres temps.