Espais de pregària en el cor de la ciutat

Benvolguts i benvolgudes:

Tradicionalment estem acostumats al fet que els llocs anomenats de pregària es troben allu-nyats de la ciutat. Tan sols cal fer una ullada al mapa de monestirs medievals o veure on es tro-ben la majoria de cases d'espiritualitat en els moments actuals. En tots els casos s'han cercat es-pais silenciosos on es pogués gaudir de la bellesa i el silenci de la natura; llocs meravellosos per a retirar-se alguns dies, necessaris i molt aconsellables. Però, ¿quina oferta pastoral proposem per a la majoria de persones que habitualment no poden anar a aquests llocs? ¿Quins espais de pre-gària i d'acompanyament espiritual oferim per al dia a dia, destinats a la majoria d'aquells que cerquen i que, sovint no troben?

El Concili Vaticà II ens recorda que «la raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la comunió amb Déu. Des del naixement, l'home és invitat al diàleg amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament segons la veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dona al seu Creador» (Gaudium et spes, 19). Si d'alguna forma podem definir la pregària, haurem de dir que és la co-municació, el diàleg amb Déu, el tracte d'amistat amb ell, per tal de trobar també el sentit, la pau i la serenor enmig dels neguits de la vida de cada dia. Per afavorir aquest diàleg, convé crear espais de pregària i d'acompanyament espiritual en el cor de la ciutat: llocs oberts i acollidors que afavoreixin aquest encontre i diàleg amb el Senyor; llocs de contemplació, de lloança i d'adoració fàcilment accessibles a tots; llocs on hom hi pugui trobar el consell i l'orientació opor-tunes; llocs on es pugui rebre el sagrament de la penitència; llocs on en l'hora oportuna i, a vol-tes insospitada, hom pugui trobar-se i viure en el propi cor la misericòrdia de Déu.

La nostra societat materialista, descristianitzada i desorientada, es troba en recerca, amb la ne-cessitat de trobar testimonis que li transmetin la veritat, el bé i la bellesa de la vida, testimonis que li parlin de Déu. El món d'avui té necessitat del testimoniatge d'algú que faci visible la relació amb Déu, la vida de pregària: persones orants en el cor de la ciutat.

Donem gràcies a Déu perquè a la nostra diòcesi cada vegada més es palpa aquesta necessitat. Són molts els qui senten la necessitat de trobar en el cor de les nostres ciutats algunes esglésies obertes on s'ofereixi aquest acompanyament, esdevenint veritables espais de pregària i d'adoració.

En els nostres dies, a voltes a les palpentes, es dona una recerca de l'espiritual, del silenci i de la contemplació, tal volta provocat pel mateix ambient en el qual vivim: sorollós, individualista i materialista, que deixa un buit en el cor i produeix al mateix temps una mena de vertigen en no saber ben bé cap on ens condueix. Aquesta recerca explica com l'ésser humà es troba cridat a viure en la interioritat i no en la dispersió, que no li permet entrar dins l'harmonia d'un mateix, amb els seus semblants i amb la creació.

En la jornada que dediquem a pregar per les comunitats i persones consagrades de vida con-templativa, demanem a l'Esperit que ens ensenyi a pregar. I la pregària ens portarà a lloar el Pare i a retrobar el sentit del que som i del que hem de fer enmig del nostre món, és a dir, enmig de la ciutat. O si voleu, dit d'una altra manera, en el brogit de les diverses situacions en què ens mo-vem en la nostra vida ordinària. Perquè, mentre esperem la Jerusalem del cel, la ciutat del món és també la tenda «on Déu habita amb els homes. Ells seran el seu poble, i el seu Déu serà Déu que és amb ells» (Ap 21,3).

Ben vostre.